Cultura

Casa Tomada, exposició col·lectiva al Konvent de Cal Rosal Destacats

Del 2 de setembre a l’1 d’octubre de 2017.
Va ser durant una de les primeres visites al Konvent (antic convent de Cal Rosal) que els quatre artistes es van adonar de la grandiositat del lloc, no només per la mateixa història de l’edifici, element de l’antiga colònia tèxtil, sinó també per la història generada com a centre artístic i cultural poc temps després de l’any 1992, quan van marxar-ne les últimes monges que l’habitaven. 
 
Empremtes de tantes i tantes vides que des de la seva construcció cap a l’any 1858 han anat omplint amb records cadascú dels impressionants i misteriosos espais que el conformen: habitacions, despatxos, menjador, petita capella, lavabos, estretes escales irregulars, salons, passadissos, jardins... Un autèntic laberint de misteri i possibilitats que els va obligar a posar en marxa la imaginació per triar un tema a partir del qual abordar l’exposició que ara es presenta. 
 
Ara, els quatre artistes es converteixen en intrusos d’aquesta gran mansió, com si fossin fantasmes del passat. Sorolls imprecisos, remors que bé es poden sentir entre les parets de l’impressionant i vell edifici d’habitacions de les noies que treballaven a la fàbrica dels germans Rosal i Cortina, “residència de les monges i de les noies solteres que treballaven a la fàbrica”, a l’antiga i primera colònia tèxtil que aparegué a Catalunya l’any 1858.
 
A l’escultora, pintora i dibuixant Nathalie Rey (París, 1976) de seguida li va venir al cap el conte de Cortázar, Casa Tomada, en part per la intimidació que li suposava el lloc i la seva immensitat i en part com a una declaració d’intencions dels quatre artistes en el sentit de “prendre possessió” d’aquells espais amb les seves obres.
 
Així, ella mateixa presenta algunes de les seves pintures iniciàtiques sobre una història publicada als diaris del vessament al mar de petits ànecs de goma i, com aquests, van recórrer milles i milles apareixent escampats a platges i costes. Altres pintures que bé podrien ser escultures de joguines de peluix transformades en petits “monstres” o simplement taques de colors i cosits a la tela amb precisió de cirurgià. Míssils que són pingüins de fusta o soldats de plom. I més peluixos reconvertits en “monstruitos” –segons les seves paraules– penjats del sostre... 
 
Tot un món d’infantesa i d´històries quotidianes a cavall entre la tragèdia i l’esperança, entre la “tendresa” i la “tristor”.
 
Casa Tomada
 
DeGalindo (Barcelona, 1972) artista multidisciplinari, fidel com sempre al seu esperit d’investigador –i d’experimentador– de les deixalles urbanes (i icones dels mass media), ens presenta una gran instal·lació a la capella amb tants materials rescatats del carrer com de la seva pròpia vida i memòria. Fusta, tela, plàstic, goma, metall, pintura... “Materiales eternos, transformados de nuevo”, segons les seves paraules. Una instal•lació plena de referents també a la imatgeria infantil (pingüins i personatges de ficció com l’inefable Bud Simpson al costat d’un “toro de Osborne” i petites peces de fusta multicolor del seu estimat fill petit, Riu), on tampoc no falten les seves eternes teles reciclades presentades com a veritables rajoles estampades. I cortines amb transparències esquitxades amb elements pictòrics i reconvertides en làmpades imaginàries... “Artefactes” escultòrics de materials de rebuig a terra, com a estructures arquitectòniques o penjant del sostre provocant la gravidesa, producte de la imaginació inquietant d’un artista, d’un “alquimista del bricolatge” que no deixa de tenir la mirada del nen que una vegada va ser i que no deixa de “jugar” amb tot allò que li cau a les mans, aportant, no obstant això, la seva crítica àcida sobre el present i el consumisme i un passat recent del nostre país convuls políticament i socialment.
 
El fotògraf i pintor Ricardo Portero (Barcelona, 1966) ens presenta un seguit de fotografies de mitjà format en paper fotogràfic muntat damunt cartró ploma del qual perfectament podria ser la pròpia història de decadència del lloc físic en què ara s’exposen: restes de parets d’antigues fàbriques, esquerdes, racons maltractats i oblidats, restes d’artefactes a terra... Imatges de parts d’edificis en ruïnes que ens posen en contacte amb les vivències i costums de les persones que els habitaven (i de les quals encara ho fan o han tingut relació amb ells). De la mateixa manera que una mirada acurada de les habitacions del convent, així com de les seves parets exteriors, balcons i finestres ens diuen moltes coses de tot allò, bo o dolent que ha pogut passar al llarg de la seva història, a vegades “fràgil i vulnerable”... 
 
El pintor i dibuixant José Luis Tercero (Barcelona, 1967) busca clarament la provocació visual –i mental– amb les seves pintures a partir del contrast entre elements orgànics i animals aparentment poc relacionables entre si, si més no, amb una imaginació convencional... A la gran sala dels pilars, ens presenta una sèrie de pintures de gran format, algunes damunt tela i d’altres damunt paper, disposades en forma d’instal•lació penjant del sostre amb cadenes, entre cortines de plàstic translúcid, proposant un recorregut entre obscè, visceral i sensual amb la temàtica ja recurrent en ell des de fa un cert temps, d’aparador de grans peces de carn d’escorxador obertes en canal. Però en aquesta ocasió, estan posades en relació amb un altre tipus de carn, la de noies i nois despullats en actituds a vegades provocatives i sensuals... Allò orgànic i físic, allò morbós i poderós enfrontat a la nostra –a vegades– perversa imaginació. Una mena de boutique d’allò fosc que a voltes no ens atrevim a pensar, però que com a autèntics voyeurs mirem encara que sigui amb un ull cluc...
 
 

Informació addicional

  • Nom: Konvent
  • Municipi: Cal Rosal (Berguedà)
Back to top