Entrevistes

Clara Segura, actriu Destacats

“Necessitem textos com ‘Conillet’ que ajudin a veure el desgavell que suposa de vegades la conciliació”.

Clara Segura fa vint anys que va sortir de l’Institut del Teatre i des d’aleshores no ha deixat d’encadenar feines al teatre i a la televisió. El dia 21 d’abril actuarà al Teatre Kursaal de Manresa amb ‘Conillet’, una obra que Marc Martínez va crear pensant en ella a partir del text ‘El conejito del tambor de Duracell’, de Marta Galán i amb què ha guanyat el Premi de la Crítica i el Butaca. A l’obra, dóna vida a una dona al límit que ha de fer malabars per mantenir l’equilibri entre la feina i tenir cura dels seus fills i que, arran d’una carta de l’escola, acaba despullant-se emocionalment davant del públic.
 
Marc Martínez creu que el teatre pot fer molt més que entretenir i veu l’actor com un activista. Què reivindica l’obra i què reivindiques tu?
El cap és el de la Marta (Galán) i la veu és la meva. El que passa és que jo m’he fet molt meves les seves paraules perquè hi ha moltes coses en les quals no podria estar més d’acord perquè comparteixo gènere i una situació que passem moltes dones treballadores i mares. El personatge, però, és una dona una mica apocalíptica, l’exageració portada a l’extrem.
 
S’ha avançat molt, però encara hi ha moltes desigualtats entre homes i dones.
Ara estem més sensibles que mai, hi ha molts col•lectius de dones que reivindiquen la igualtat i comencem a tenir un altaveu en alguns sectors professionals perquè comencem a veure que hi ha unes desigualtats molt importants. En l’àmbit professional, ens estem posicionant molt però, en l’àmbit intern, de casa, encara necessitem textos com ‘Conillet’ que, d’alguna manera, ajudin a veure el desgavell que suposa de vegades la conciliació. En aquest cas, els toca rebre als homes, però n’hi ha que fan el mateix que les dones. 
Un text com aquest m’allibera molt i també m’allibera molt que hi hagi homes que es riguin d’això, de forma molt sana, i els ressona. I m’agrada quan alguns diuen: “De cop he vist el que ha fet ma mare per mi i... buf!”. Per a mi és un tresor que la Marta hagi escrit això i que ressoni d’aquesta manera en els espectadors. Riuen i també s’emocionen.
 
I si els agraeixen a les mares i les dones i s’hi posen ells, millor.
És canviar el curs de les coses una mica, sí.
 
Clara Segura Conillet
 
‘Conillet’ ha estat el teu primer monòleg i fa gairebé dos anys que el fas. Què n’has après? 
El Marc (Martínez) ja havia fet monòlegs i ara n’està fent un, em diu petites coses que m’ajuden molt a entendre la feina que realment és el monòleg, perquè com interpel·les directament a l’espectador, trenques la quarta paret, hi ha una part molt generosa i molt complicada alhora. S’ha de tenir molt en compte l’espectador, escoltar si t’està seguint. Quan ho fa, és tan agraït... Ells senten que t’hi estàs dirigint i tu sents que t’estan acompanyant i és una experiència. I no és una cosa que sabés fer des del principi.
Des que el vaig estrenar fins ara, tinc molta més tranquil·litat i ja no pateixo el vertigen de quan comences a dir la primera paraula i penses que et queda una hora i pico, de no voler-se fer pesat... Aquests fantasmes que vénen i van abans i durant, aquestes distorsions... me’ls puc treure del cap i centrar-me en l’ara i l’aquí més que mai. Amb el teatre sempre s’ha de fer, però amb el monòleg, més. 
 
Sembla que els monòlegs t’agraden perquè el 24 d’abril tornaràs a pujar a l’escenari tota sola amb ‘White Rabbit Red Rabbit’. Com es prepara un actor una obra de la qual no en coneix el text? 
Això no és ‘preparable’! Però segur que fer ‘Conillet’ em serveix d’entrenament. L’altre dia, l’Àngel (Llàcer), que ja ho ha fet, no em va dir res però vaig destil·lar de les seves paraules que és un acte únic en què has de compartir molt i molt amb el públic. És la primera vegada que tu llegiràs aquestes paraules. Crec que no és ben bé teatre perquè el teatre s’assaja i es repeteix, l’art de la repetició també és part del teatre. En el teatre hi ha la mentida, jo ja sé què passarà i l’espectador no, i aquí està el joc de la mentida, però a ‘White Rabbit Red Rabbit’ no és així.
 
Tindràs més vertigen en aquesta ocasió que amb ‘Conillet’, doncs.
No sé què dir-te. El vertigen el vaig tenir quan vaig decidir fer-ho, d’apuntar-me a l’aventura. És com quan et diuen “tanca els ulls que et portarem a un lloc” i els tanques.
 
També vas treballar amb en Marc Martínez a ‘Nit i dia’ i ara s’estrena la segona temporada. Com ha anat el rodatge? Què n’hem d’esperar?
Es complica a nivell de trames i és més coral que la primera. El problema és que tothom s’ha tornat més exigent. Vam deixar el llistó alt i els guionistes han hagut de fer un pas més en les trames, i això ha complicat molt la realització de la segona temporada. Repetir la fórmula de la primera, amb aquesta complexitat, mantenint els dies de rodatge i els pressupostos, ha estat gairebé impossible. Ha sigut força dur, però alhora tinc la sensació que l’espectador no es desenganyarà.
 
I, per acabar, tens entre mans algun projecte que ens puguis avançar?
Tot just ara hem començat a treballar amb el text d’una cosa que em ve molt de gust que és ‘Bodas de sangre’, de Federico García Lorca, que farem a la Biblioteca Nacional de Catalunya amb l’Oriol Broggi. Des que vam estudiar junts, hem fet molts projectes junts. Ara no estàvem junts des d’ ‘Una giornata particolare’ i tinc moltes ganes de tornar-me’l a trobar, juntament amb la Nora Navas, en Joan Benet, en Pau Roca, en Joan Garriga i la Montse Vellvahí. Serà un experiment: ens anem passant els papers. I això també em ve molt de gust perquè no és un muntatge tradicional. Crec que la poètica de Lorca és tan infinita que plantejar una cosa que també jugui a favor d’aquesta teatralitat li pot anar molt bé al muntatge. 
 

Informació addicional

  • Text: Marta París
  • Municipi: Manresa
Back to top