Entrevistes

Ricard Figueras, productor, director i guionista de cinema Destacats

L’any passat, amb motiu de la celebració del Centenari de la Coronació de la Mare de Déu de Queralt, en Josep Maria Rossinyol (el Russi) per fi va poder complir el seu somni, fer una pel•lícula de veritat, amb un equip tècnic i actors de veritat, un curtmetratge de ficció titulat ‘Les orenetes de Queralt’, escrit i dirigit per ell. L’estrena va ser al cinema Patronat de Berga. A raó d’això va conèixer en Ricard Figueras, un productor, director i guionista de cinema, i aquest mes li ha fet una entrevista.

Quant tenia 16 anys els meus pares em van regalar una càmera per fer cine, una Super 8. Em va faltar temps per convèncer als meus amics de fer pel·lícules. Jo mateix escrivia els guions i les dirigia. Passaren els anys i la vida em va portar per altres camins, però vaig seguir filmant, això sí, viatges, sants, aniversaris. Un bon dia, ja gran, em va tornar el cuc de fer una pel·lícula i vaig convèncer a la colla de fer-la. El resultat, una comèdia de mitja hora titulada ‘La millor pel·lícula’. Anys més tard, també amb la colla i tots els nostres fills petits vaig tornar a l’atac. Aquesta ja va durar una hora i mitja. Els nens s’ho van passar molt bé. La vam titular ‘El tresor dels pirates’. Ara els nostres fills, els de la colla, ja són grans, però de tant en tant encara se la tornen a mirar. L’any passat, amb motiu de la celebració del Centenari de la Coronació de la Mare de Déu de Queralt per fi vaig poder complir el meu somni, fer una pel•lícula de veritat, amb un equip tècnic i actors de veritat, un curtmetratge de ficció titulat ‘Les orenetes de Queralt’, escrit i dirigit per mi.
 
L’estrena va ser al cinema Patronat de Berga. A raó d’això vaig conèixer en Ricard Figueras, un productor, director i guionista de cinema, i aquest mes li he fet una entrevista.
 
Com és el cinema per dintre?
Hauríem de matisar. Avui en dia és més propi parlar d’audiovisual. I dintre d’aquest sector, establir una diferència entre ficció i no ficció. Jo puc parlar del que conec, que és la ficció, bé sigui per sales, per televisió o per plataformes mòbils. En tot cas, com tots aquells sectors on es mouen molts diners, i per fer una pel•lícula en calen molts, és un sector complicat i a voltes, cruel.
 
Ha rebut molts premis, entre ells el Gaudí al millor curtmetratge per “Turistes” i un Goya a la millor pel•lícula per ‘La soledad’. Que suposen els premis? 
Els premis serveixen per alimentar el nostre ego i són absolutament relatius. Al meu entendre, el millor premi possible és el reconeixement del públic al qual va dirigida l’obra. És veritat que jo he aconseguit premis considerats importants dins del sector. Però en canvi, un dels fets que més em va marcar va ser quant, després de l’estrena d’una petita pel•lícula com “Em dic Sara”, a la sortida de la projecció, una senyora que no coneixia de res, plorant i agafant-me de les mans em va dir “no sap el que li agraeixo que vostè hagi fet possible aquesta pel•lícula”. En aquell moment em vaig adonar el que realment valia la pena i el que no. Per cert, l’endemà vaig rebre una trucada d’un alt funcionari de la Generalitat queixant-se. L’havia molestat el to feminista del guió. Després, la peli va anar al festival d’Alexandria i va guanyar el premi a la millor pel•lícula. També hi ha hagut altres moments interessants, com quan a la Quinzena de Realitzadors de Cannes en acabar la projecció de ‘Las horas del día’ tota  la sala en peus es va aixecar a aplaudir. Vaig passar molta vergonya quan ens van obligar a aixecar-nos de la butaca i saludar.
 
Quines escoles de cinema tenim a Catalunya? 
Moltes. Jo puc parlar de les que conec; L’ESCAC, L’Escola de Cinema de Barcelona i en un registre diferent, la UAB. Jo sempre he intentat compaginar la meva tasca professional amb la docència. Crec que és bo que el futur professional tingui informació de primera mà del que es trobarà quan hagi assimilat la part teòrica de l’aprenentatge. I també és bo que el professional estigui en contacte amb les noves generacions, ja que et fan variar la perspectiva del món en el qual vius. A l’ESCAC vaig formar part durant dos anys de l’equip que s’encarregava dels tallers de producció dels projectes de final de carrera. Va ser molt interessant i enriquidor. A l’Escola de cinema de Barcelona vaig ajudar durant quatre anys a fer entendre als alumnes els mecanismes que farien possible que els seus projectes es fessin realitat. Pel que fa a la Universitat Autònoma, un dia em va cridar el degà perquè m’integrés a l’equip que configurava el màster de Producció audiovisual. El que jo suposava que seria un any es va convertir en set, dels quals dos com a codirector del màster. La veritat és que m’ho vaig passar molt bé, sobretot a les tutories. Tenies l’oportunitat de conèixer tots aquells projectes que els alumnes imaginaven i intentar ajudar-los a fer-los realitat. I puc assegurar que n’hi havia de molt interessants. Encara ara mantinc contacte amb alguns alumnes i tinc la gran satisfacció de comprovar que hi ha projectes dels quals havíem treballat que funcionen, i funcionen molt bé.
 
És una carrera dura? 
Quan vaig començar, jo ho tenia objectivament tot en contra. Fill de classe treballadora, en un Estat on només existia una escola de cine ubicada a Madrid i on accedien alguns privilegiats. L’altre camí era afiliar-se al ‘Sindicato del Espectáculo’ com a meritori i anar pujant a poc a poc per aconseguir la qualificació professional de la branca que decidissis. Només hi havia un problema: perquè et contractessin com a meritori havies de tenir el carnet sindical, carnet que no podies obtenir si no demostraves que havies treballat en un mínim de tres pel·lícules. Una situació kafkiana que només es podia donar dins del franquisme. Però malgrat tot això, aquí estic. Si estàs segur del que vols i estàs disposat a renunciar al que calgui per aconseguir-ho, te’n surts. És clar que fa falta un cert talent, molta capacitat de treball, molta disciplina i capacitat de comunicació. Però el que és determinant és saber quin és el teu element diferenciador, què aportaràs tu que altres no hagin aportat ja, o que no ho estiguin aportant en el moment històric i vivencial que et toca viure. És trobar el teu valor afegit precís en el moment precís. En el meu cas va ser la línia editorial que vaig escollir com a productor: continguts que parlessin de dones en un món d’homes, personatges femenins que protagonitzaven actrius de talent i que van anar configurant ‘La Plaça del Diamant’, ‘Des del balcó’, ‘La Mari’, ‘Les filles de Mohamed’, ‘Em dic Sara’, ‘Perquè ningú oblidi el teu nom’, ‘Violetes’, ‘Sota el mateix cel’, ‘Llibre de família’, ‘Viure sense por’, ‘Adela’, ‘Dones i homes’, ‘Parella de tres’. Algunes d’aquestes pel•lícules també van ser dirigides per dones, directores amb les quals era fàcil treballar perquè ens enteníem bé: la Sílvia Munt, la Sílvia Quer, la Dolors Pallars, la Isabel Coixet...
 
Com és un actor? 
Els actors i les actrius són la clau de tot. Són els que fan possible que flueixi la comunicació entre el que està escrit i el que veu l’espectador. Jo els admiro i els respecto moltíssim. Són les úniques persones de l’equip que s’exposen a la pantalla. Són persones que viuen dins de la precarietat i la incertesa. Perquè un actor o actriu pugui fer la seva feina ha d’esperar que un productor o un director decideixi contractar-lo. I aquesta contractació dependrà no només del seu talent, que se li suposa, sinó també del seu físic i de la seva edat. Qualsevol membre de l’equip podrà exercir les seves responsabilitats de forma continuada sense dependre de variacions físiques o d’edat. Un actor o una actriu (sobretot una actriu) no. Jo gaudeixo i m’emociono veient treballar als actors i les actrius. De vegades durant algun rodatge he tingut la sensació que, durant uns segons, tenen la capacitat de congelar el temps i l’espai. Lluís Homar, Anna Lizarán, Sílvia Munt, Ana Fernández, Ramon Madaula, Mercè Sampietro, Emilio Gutiérrez Caba, i tants i tants d’altres que m’han regalat moments extraordinaris que recordaré sempre.
 
L’altre dia van ser els Gaudí. Que et va semblar?
Un acte de valentia de la professió que s’enfronta a uns dels pitjors reptes de la seva història. L’assistència a sales per veure cinema català l’any passat va ser de l’1%. A les plataformes de difusió com Canal Plus o Netflix no existim. Sí, en canvi, hi són països com Suècia, Irlanda, Dinamarca o Noruega, que han tingut el suport decidit de les seves administracions per fer possible una ficció pròpia que reflecteix la seva realitat. La presidenta de l’Acadèmia, a Isona Passola, que està fent una tasca extraordinària, va ser molt contundent en aquest aspecte. Els organismes públics han de decidir d’una vegada si volen o no ficció catalana. Jo, que he estat President de l’Agrupació de Productors Barcelona Audiovisual, que he format part de la junta de l’Acadèmia, i de comissions d’avaluació, puc donar fe de la falta d’interès real, si no de menyspreu absolut, per part de les diferents administracions respecte a l’audiovisual català. I aquesta assignatura crònicament pendent acabarà passant factura al país. Algun dia algú escriurà: “el cinema català. La història del que podria haver estat i no van deixar que fos possible”. 
 
Altres títols de la seva filmografia són: ‘Mi General’, ‘Karnabal’, ‘La Banyera’, ‘Massa Vell per morir jove’, ‘La ciutat dels prodigis’, ‘Adrenalina’ o ‘Tierra Roja’.
 

InformaciĂł addicional

  • Text: Josep Maria Rossinyol
  • FotografĂ­a: Josep Maria Rossinyol
  • Municipi: Berga
Back to top