De camí a Andorra en cotxe, la part del viatge que més m’agrada es quan arribo a l’embassament de Sau, ja que durant un bon tros de la carretera em fa companyia. Com que em costa resistir-me a deixar-lo enrere sempre faig una parada per quedar-me una estona contemplant-lo.

Aquest embassament inaugurat a l’any 1962 va cobrir el poble de Sant Roma de Sau, les restes del qual, especialment el campanar del temple, són visibles quan el nivell de l’aigua es baix. Costa creure que sota tota l’aigua hi ha amagada aquesta església que des de tants anys lluita per continuar dreta.

Aquest embassament es nodreix de les aigües de la conca del riu Ter i dóna de beure, juntament amb les del riu Llobrega, a gran part de l’àrea de Barcelona. A més a més, sovint els espais meteorològics de la televisió mesuren les reserves d’aigua amb imatges comparatives en relació amb l’ extrem del campanar que s’aprecia sobresortint de l’aigua.

Durant l’any 2008 aquest paisatge va mostrar un desolador aspecte de sequera, però un any més tard la naturalesa li ha tornat la vida gràcies a una magnífica temporada de pluges a Catalunya. 

Text: Pere Ignasi Martí  

El nom d’aquest poblet pirinenc em va atraure des del primer moment. En arribar-hi i després de recórrer els carrers amb més de set cases vaig asseure’m a descansar en un banc, al costat d’un senyor. Com sovint s’inicien les petites o grans converses, vam començar parlant del temps per acabar parlant del nom del poble. Com que tenia molta curiositat, què millor que escoltar la història del seu origen d’algú que havia viscut tota la seva vida allà. El senyor em va explicar la següent llegenda popular:

Hi havia una vegada un pare i set fills que no havien pujat mai a la muntanya, de camí es van aturar al Pla dels Hospitalets perquè les ovelles pasturessin. Quan feia una estona que hi eren va començar a nevar i els fills van quedar meravellats perquè no ho havien vist mai. Corregueren a dir-ho al pare, qu els va explicar que allò era neu. Van anar-se'n tot seguit una mica més avall i el pare va decidir que romandrien on hi hagués un saüc florit. Tirant avall van passar la vall del Carlat i, al cap d'una estona, van veure una flor de saüc i allà es van quedar. El lloc era idíl·lic i cada un dels fills va decidir construir la seva cabana, un total de “set cases”.

La llegenda em va deixar encara més enamorada del poble, ja que m’imaginava com aquells pastors en veure el paisatge màgic no van poder abandonar-ho, igual que a mi se’m va fer difícil marxar.

 Text: Pilar García Gordillo 

A continuació descriuré els estanys de Tristaina que es troben a la parròquia d’Ordino, Principat d’Andorra.

El seu accés és senzill, ja que el camí comença a peu de carretera i perquè no presenta excessiva dificultat. El desnivell entre el punt de sortida i el d’arribada és d’uns 280 metres, que es fa en poc més de tres quilòmetres en una durada de 1 a 2 hores, per tant, és un recorregut idoni per poder gaudir de l’idíl·lic paisatge en família.

En aquest recorregut podem trobar tres estanys de gran bellesa. El primer està envoltat d’altes muntanyes, fins al mes més o menys de setembre, si alces la mirada pots observar algunes plaques de neu i gel que es resisteixen a desaparèixer tot i la calor de l’estiu. Si puges una mica muntanya amunt pots tocar-les. La sensació és màgica i alhora estranya perquè tot i la calor pots tocar el fred gel que contrasta amb el verd i càlid prat. Aquest gel gota a gota es va desfent i va lliscant muntanya avall fins arribar a l’estany i on neix un riu.

Si segueixes el curs de l’aigua aquest riu et condueix al segon estany igual d’espectacular que el primer i, finalment, al tercer on desemboca. Aquest recorregut és perfecte per veure com neix i mor un riu, amb la seva aigua transparent i neta deixant vida per on passa. 

 Text: Beatriz Varón 

Les valls són llocs que transmeten molta pau i tranquil·litat pel fet d’haver-hi el gran contrast entre les valls i les altes muntanyes que les rodegen, com si volguessin amagar i protegir aquests llocs tan màgics.

En concret, la vall de Camprodon que es troba a l'extrem oriental dels Pirineus, a poc més de 70 km del mar Mediterrani destaca per anar des de Beget a 500 m. fins a Bastiments a 2.868 m. Això fa que tingui un caràcter molt especial perquè gràcies a la seva amplitud de nivells podem gaudir d’una màxima diversitat de clima, paisatge, flora i fauna. Tot això fa que no hi hagi cap altre lloc als Pirineus amb aquestes característiques.

A més a més, aquesta amplitud de nivells fa que la vall sigui un lloc ideal per fer senderisme. Des de l'any 1996 s'ha obert, marcat i senyalitzat 400 km de camins.

La veritat és que recomano molt fer senderisme perquè en endinsar-te en qualsevol camí mai saps amb què et sorprendrà: cavalls, vaques o ovelles pasturant lliurement, rius, ponts... és a dir, petits descobriments que et deixen meravellat i amb ganes de més. En el meu cas i com es pot observar a la fotografia, les muntanyes deixen entreveure un petit poblet al final de la carretera. L’esgotament que t’acompanya al llarg del recorregut desapareix com per art de màgia en el moment d’arribar al destí i el cos s’omple de satisfacció en contemplar les vistes quan més amunt puges o coneixes nous poblets.

Text: Beatriz Varón