Entrevistes

Ada Castells, autora de 'La primavera pendent', de la col·lecció Matar al monstre Destacats

“La Carme Coroleu és una dona que se supera a ella mateixa”.
Que l’Ada Castells publiqui un llibre no és cap novetat, però quan aquest llibre forma part d’un “joc” de l’editorial Comanegra com a primera col·lecció de ficció sí que ho pot ser. La primavera pendent de Castells és el primer llibre de Matar al monstre, el joc inventat per Comanegra per a involucrar a set autors en una mena de commemoració del bicentenari de la publicació de Frankenstein. La premissa per a cadascun dels autors és un any concret: 1818, 1888, 1929, 1968, 1992, 2004 i l’actualitat independentista; un escenari: Barcelona i una escena concreta. A partir d’aquí, i desconeixent absolutament la feina dels companys... a escriure!!
 
Per què una escriptora de renom accepta escriure una novel·la d’encàrrec Quant ha pesat el “joc” que proposava Comanegra?
Hi entro perquè arriba en un bon moment, m’estava barallant amb una novel·la de ciència-ficció que no m’acabava de sortir, que escric 3 vegades, que la refaig... i de cop em presenten això és tan radicalment diferent, que m’esperona i m’imagino fent tot l’exercici de documentació, de creació de personatges. També m’engresca formar part d’un equip d’escriptors. Hem establert moltes complicitats, ha estat una experiència extraordinària.
 
Sent una novel·la “dedicada” a la creació de Frankenstein, o al grup de 1816 de Percy i Mary Shelley, Lord Byron... per què decideixes que la protagonista sigui una dona? 
El personatgeque em “proporciona” l’encàrrec és masculí, en Francesc Castany i l’any el 1818. En un principi, Frankenstein era un conte, va ser Percy Shelley qui va fer que la Mary l’allargués per fer una novel·la, que no agrada a tothom, a mi mateixa el personatge m’agrada molt però la novel·la no gaire. Això em va fer pensar en el paper de la dona, en les imposicions constants i em sentia més afí amb una persona que volia ser crítica amb tot això que no pas amb una persona que es podia enamorar de Frankenstein com és el Castany. Per tant, vaig fer una dona com a contrapès i em va anar creixent la Carme Coroleu, aquesta veu crítica, aquesta dona que se supera a ella mateixa, molt jove i amb uns condicionants difícils: perquè és orfe, perquè ha de tirar endavant la fàbrica tota sola, perquè està educada per ser una senyoreta i ha d’acabar sent una empresària i manant i això li costa, però al final li agafa el gustet.
 
De fet, la novel·la dibuixa un procés d’empoderament de la dona i dels problemes de rebuig que això li causa. En tot aquest procés sorgeixen dos personatges secundaris molt importants: el Ciset i la Simona. El Ciset la guia en el món empresarial i la Simona, en els “misteris de la vida”.
Sí, el Ciset és el personatge més liberal de la novel·la, el que s’engresca amb la Constitució, que veu que es necessita un canvi i veu la dona com un ésser humà, és un home socialment molt avançat i, per tant, creu que la Carme pot assolir el paper de mestressa de la fàbrica. La Simona és una dona de la terra, vinguda de Tarragona, una ciutat assetjada, que arriba a aquella casa i es troba unes senyoretes cursis, però en la Carme veu una dona a la qual es pot treure profit i que és més que aquesta neneta que tenen per casar i, per això, l’ajuda a superar-se humanament.
 
Si ara et fessin de nou un encàrrec, tornaries a acceptar?
Ara no. Ara estic embrancada en una novel·la, LA novel·la, i fins que no acabi aquest projecte, molt personal, tinc el telèfon tancat a qualsevol proposta.
 
Es pot saber res d’aquest projecte?
És una novel·la bastant d’autoficció, relacionada amb la mare, i que entronca amb la meva primera novel·la Dit d’àngel. Reprenc aquella temàtica però 20 anys després, amb la maduresa i l’ofici de tots aquests anys escrivint. És per això que crec que serà una novel·la molt important per a mi. 
 
Tens alguna mania especial a l’hora d’escriure? Algun ritual, un lloc, una música... 
No, o sí... (a l’Ada se li escapa una gran riallada). Em vaig fer una biblioteca preciosa a casa per escriure i... allà està. Mai he escrit allà, mai... El periodisme el faig a la cuina i la literatura al llit. Em llevo molt d’hora, a les 6 del matí, i escric al llit fins a les 9 o les 10h, i llavors ja surto al món. El periodisme és actiu, és viu i no importa que estigui la ràdio encesa, que hi hagi soroll... no molesta. Estem acostumats a treballar en redaccions plenes de gent i soroll; en canvi, a mi la literatura em demana recolliment, introspecció, intimitat... i quin millor lloc que el llit?
 

Informació addicional

  • Text: Maite Viñals
  • Municipi: Vilassar de Mar
Back to top