Llistat d'articles http://panxing.net Wed, 30 Sep 2020 00:48:42 +0200 Joomla! - Open Source Content Management ca-es Anaïs Oliveras, soprano http://panxing.net/maresme/entrevistes/anais-oliveras-soprano http://panxing.net/maresme/entrevistes/anais-oliveras-soprano Anaïs Oliveras, soprano
“No tota la música antiga sona ni es toca igual”.
La soprano maresmenca Anaïs Oliveras ha presentat recentment el seu treball més personal, l’Stabat Mater de Boccherini. Després d’una exitosa trajectòria treballant per a altres grups i directors, aquest és el primer projecte que signa ella mateixa. L’obra recorrerà diversos festivals del gènere –Festival Espurnes Barroques (16 de maig) i Festival de Música Antiga dels Pirineus (del 10 al 12 de Juliol)– i la previsió de la soprano és presentar-lo a la comarca la pròxima tardor.
 
Has participat com a solista en diversos treballs, però recentment s’ha publicat el teu primer disc. Per què vas triar l’Stabat Mater de Boccherini?
Fa molt anys que sento afinitat per aquest compositor. Quan estudiava violí al conservatori del Bruc ens varen fer interpretar algunes peces i, anys més tard, estudiant a l’ESMUC, vaig descobrir la seva música vocal. Em va semblar de molta qualitat i que era sorprenentment poc coneguda. Des d’aleshores la possibilitat d’enregistrar la seva música m’havia quedat com un desig.
 
Un dels elements que més destaca d’aquesta obra és la fusió de veu i instruments. És com més pot lluir la tècnica vocal? 
Efectivament! La interacció de la veu amb el quintet de corda és constant i d’una gran riquesa de recursos. A nivell tècnic, presenta una extensió vocal de dues octaves i té seccions amb requeriments tècnics ben diferents. Hi ha moments de recitatiu, on la paraula té protagonisme, i altres moments de gran lirisme i extensió amb legato i l’amplitud vocal com a protagonistes. Gràcies a la gran musicalitat de l’obra, la importància recau en la bellesa musical, del text i en el diàleg entre veu i quintet. 
 
És el teu projecte més personal?
Sense dubte, sí! Feia temps que tenia ganes de presentar una proposta més personal. Treballar per a molts grups i directors diferents és fantàstic perquè aprens molt i fa que coneguis moltes maneres diferents d’interpretar i d’entendre la música. Gràcies a totes les experiències que he tingut treballant amb altres grups i directors i al bagatge acadèmic que he rebut, m’han permès finalment interpretar aquesta obra i oferir-ne una lectura més personal.
 
T’has centrat molt en la música antiga barroca. I és potser un estil desconegut per al gran públic. Què ens estem perdent?
Quan parlem de música barroca ens referim a músics que han investigat aquell moment històric i han procurat interpretar la música tal i com es pensa que es feia aleshores, amb els instruments que tenien i la sonoritat que això generava. Aquesta combinació de sonoritats noves, recerca musicològica i una proposta personal a l’hora d’interpretar la música d’aquest període, ofereix al gran públic una mirada diferent i més fresca de la música d’aquella època. Actualment, el públic de la música antiga creix i hi ha més gent que pot gaudir de la diferència interpretativa que hi ha entre la música de diferents períodes històrics. No tot sona ni es toca igual.
 
T’has format al costat del mestre Jordi Savall. Com és treballar amb ell?
Ha estat una gran oportunitat perquè és un músic i director que fa molts anys que es dedica a investigar la música antiga. Ha estat un dels pioners en interpretar i enregistrar moltíssima música amb criteris històrics des de l’època medieval fins al romanticisme. Treballar dins les seves agrupacions és enriquidor perquè coneixes a grans músics de talla internacional. Ara tenim plegats una gira amb la Capella Reial de Catalunya per França i Espanya interpretant ‘La Passió Segons Sant Joan’, de J.S.Bach, i al mes de maig al Liceu amb l’òpera ‘Alcione de M. Marais’.
 
]]>
javi@panxing.net (Super User) Maresme Entrevistes Wed, 11 Mar 2020 13:45:15 +0100
Marco Antonio Rodríguez, professor i cap del projectes Steam de vocacions tecnològiques del TecnoCampus http://panxing.net/maresme/entrevistes/marco-antonio-rodriguez-professor-i-cap-del-projectes-steam-de-vocacions-tecnologiques-del-tecnocampus http://panxing.net/maresme/entrevistes/marco-antonio-rodriguez-professor-i-cap-del-projectes-steam-de-vocacions-tecnologiques-del-tecnocampus Marco Antonio Rodríguez, professor i cap del projectes Steam de vocacions tecnològiques del TecnoCampus
“Els alumnes han de tenir una bona base de conceptes globals, però cal que estiguin en continua revisió i actualització”.
L’Escola Superior Politècnica del TecnoCampus, adscrita a la Universitat Pompeu Fabra, ofereix diferents graus dins del marc de les enginyeries, com l’enginyeria Informàtica, Electrònica i Automàtica, Mecànica, així com altres graus, com el grau de Producció de Videojocs i el de Mitjans Audiovisuals. A més, ofereix diferents titulacions dobles sobre aquests graus, com la doble d’Informàtica i Videojocs, la d’Electrònica i Informàtica, la de Mecànica i Electrònica i la de Mitjans Audiovisuals i Videojocs. Un còctel de propostes per triar i remenar que repassem amb el professor i cap dels projectes Steam de vocacions tecnològiques del TecnoCampus, Marco Antonio Rodríguez.
 
Quina acceptació tenen els estudis tecnològics?
Un dels punts forts de les enginyeries és la ràtio d’inserció laboral i en el cas dels estudis tecnològics, en molts casos la ràtio ronda el 98% o 99%. De fet, hi ha molts alumnes que durant l’últim curs ja comencen a tenir ofertes de feina realment interessants. A més, el mateix TecnoCampus disposa d’una borsa de treball que permet que molts alumnes puguin començar a treballar parcialment del que volen abans de finalitzar els seus estudis.
 
Com ha canviat el perfil d’estudiant d’aquest tipus de carreres? Hi ha més noies o continuen sent estudis “de nois”?
És un hàndicap a escala global. Actualment, la ràtio de noies a enginyeries a Catalunya és de menys d’un 20% i a Espanya diria que és fins i tot una mica més baix. En l’àmbit global es replica a quasi a tots els països. Des d’un punt de vista laboral això implica que hi ha un gran percentatge de la població que està perdent oportunitats laborals realment interessants. I des del punt de vista social, no és coherent que els avenços tecnològics estiguin dissenyats en gran part només per homes, sinó que el creixement tecnològic l’haurien de liderar tant homes com dones. 
 
En aquest sentit, heu organitzat la HackGirl per acostar la tecnologia a les nenes. Teniu pensat repetir aquest any?
Aquesta és la nostra aposta per intentar pal·liar el biaix de gènere i portem a terme diferents accions per combatre aquesta percepció totalment errònia de què l’enginyeria és cosa d’homes. I la història ens avala. El software de les primeres naus de la Nasa està fet per una dona (Margaret Heafield), l’equip que treballava amb Alan Turing, considerat el pare de la informàtica, eren quasi tot dones. Les primeres comunicacions sense fils d’espectre ample –l’origen del qual és avui el 3G o el WiFi) van estar desenvolupades per una dona (Hedy Lamarr). Pel que fa a la HackGirl, i donada la bona rebuda que va tenir l’any passat, estem dissenyant una proposta molt més agosarada i de major impacte que properament veurà la llum.
 
 Quina necessitat d’especialistes tenen les empreses?
Doncs moltes i molt variades, i es valora molt la capacitat d’adaptar-se a entorns diferents i la formació contínua. Aquí és on hi ha el gran repte de les enginyeries. Per una banda els alumnes s’han de formar amb una bona base que els permeti tenir clar conceptes globals i invariants, i al mateix temps la formació necessita estar en continua revisió i actualització per preveure quines habilitats, competències i coneixements seran necessaris d’aquí a uns anys.
 
Aquest any teniu previst participar en la MotoStudent, una carrera dirigida a universitats amb estudiants d’enginyeria on la moto la desenvolupen i fabriquen ells mateixos. Quins objectius teniu?
El MotoStudent és un projecte liderat per un grup d’alumnes d’enginyeria que tenen del hàndicap de dissenyar, construir i testejar una moto de 2500 cc per a una competició entre universitats de tot el món. En una fase inicial es van dedicar esforços a trobar esponsorització amb una de les empreses del parc empresarial, bytemaster. I ara mateix els alumnes estan treballant molt dur en la fase de disseny del prototip. Espero que en uns pocs mesos, puguin començar a mostrar part de la seva feina.
 
Un altre dels vostres objectius com a escola universitària és fomentar les vocacions tecnològiques i científiques entre els més joves. Parla’ns de Xnergic i de la Install Party.
Amb Xnergic s’organitzen diferents campus tecnològics durant el Nadal, la Setmana Santa i l’estiu perquè alumnes de secundària i batxillerat puguin viure la tecnologia d’una forma lúdica propera i engrescadora. Aquest any la novetat seran diferents tallers on es barreja el tèxtil i la tecnologia, la programació de drons, la programació de videojocs retro, l’escultura digital i el disseny de videojocs. I per què la InstallParty, es tracta d’una trobada anual per valorar la feina que estan fent diferents centres educatius del territori dins de l’àmbit de la tecnologia.
 
Party
 
Explica’ns en què consisteix el projecte FabLab.
És una actualització, tant física com conceptual, del laboratori de fabricació digital del TecnoCampus. L’objectiu és convertir-lo en un laboratori d’idees on es conceptualitzin i es materialitzin propostes tant per part dels alumnes universitaris com pels alumnes pre universitaris. Al mateix temps ha de servir d’espai per democratitzar el coneixement vers les màquines oferint càpsules de formació tant per a alumnes com per a la comunitat educativa. I és que la fabricació digital, en els darrers anys, ha canviat molt i s’ha democratitzat fins al punt que està quasi a l’abast de tothom poder transformar els bits en àtoms i els àtoms en bits. 
 
En aquesta línia, acabeu de presentar el projecte Indústria 4.0. En què consisteix?
És una aposta forta i encertada cap a la construcció d’una sèrie de propostes formatives que pretenen actualitzar la forma d’entendre la indústria. De la mateixa manera que la producció en sèrie va suposar un canvi radical a la indústria, i que l’automatització de les fàbriques és un fet inqüestionable, en molt poc temps veurem com hi ha una diferència competitiva abismal entre els processos industrials que tenen en compte el BigData, la intel·ligència artificial o l’internet de les coses i els que no ho tenen. Actualment hi ha un equip de professors d’enginyeries treballant en la concepció d’aquesta aposta formativa i en l’establiment de vincles amb els diferents sectors industrials. Serà un dels nostres punts forts en molt poc temps.
 
]]>
javi@panxing.net (Super User) Maresme Entrevistes Wed, 11 Mar 2020 13:35:19 +0100
Mireia Ferrer i Marta Denia, Coordinadores de la secció femenina de l’AE Santa Susanna http://panxing.net/maresme/entrevistes/mireia-ferrer-i-marta-denia-coordinadores-de-la-seccio-femenina-de-l-ae-santa-susanna http://panxing.net/maresme/entrevistes/mireia-ferrer-i-marta-denia-coordinadores-de-la-seccio-femenina-de-l-ae-santa-susanna Mireia Ferrer i Marta Denia, Coordinadores de la secció femenina de l’AE Santa Susanna
“Els tabús sobre el futbol femení han de desaparèixer completament”.
A què atribuïu l’auge del futbol femení dels darrers anys? 
Marta: A que comença a haver diners pel mig, tot i que encara no estem al mateix nivell dels homes perquè tot es mou per interessos. Al futbol femení encara li queda recorregut i no sabem quin és el seu sostre. Tot dependrà del que facin els grans equips com el Barça i de com ho repercuteixin a les seves bases.
Mireia: No hi ha comparació amb el masculí. Estem orgulloses d’on hem arribat però és normal que encara es parli més del masculí per tot el que mou. Ara els diners porten a patrocinadors, les jugadores comencen a guanyar diners i això fa que el nivell creixi. I també gràcies a tenir més visibilitat, les nenes perden la vergonya.
 
Quins reptes té encara per endavant el futbol femení? 
Mireia: Encara ens trobem amb algun pare que minimitza l’interès de les nenes pel futbol. Els humans som així... però hem d’entendre que l’esport és exactament el mateix sigui quin sigui i els tabús sobre el futbol femení han de desaparèixer completament. Qui el critica és que ha vist molt poc futbol. I a nivell intern cal que es pugui acabar signant un bon conveni professional perquè a les jugadores que es queden embarassades no se’ls acabi la carrera esportiva. Han de poder seguir cobrant durant la baixa i reincorporar-se a la feina després. Això també ajudaria moltíssim. 
 
En el cas de l’AE Santa Susanna, com es conjuga l’exigència davant la competició amb la vessant formativa? 
Marta: Independentment de si són jugadores de l’Escoleta o dels equips de competició, els valors sempre han estat els mateixos. Volem formar persones i jugadores, com a individu i com a col·lectiu. Després és l’estat del propi col·lectiu el que fixa en cada cas el percentatge de pressió davant la competició.
Mireia: Volem que les nenes tinguin l’oportunitat de jugar a futbol amb altres nenes sota els valors del respecte, el compromís i el sentiment de pertinença a un col·lectiu. Juguem a un esport i s’ha de ser competitiu, però basant-nos amb valors humans. 
 
]]>
javi@panxing.net (Super User) Maresme Entrevistes Wed, 11 Mar 2020 13:11:37 +0100
Susana Hernández, escriptora http://panxing.net/maresme/entrevistes/susana-hernandez-escriptora http://panxing.net/maresme/entrevistes/susana-hernandez-escriptora Susana Hernández, escriptora
“Ens incomoda pensar que a deu minuts hi ha gent que conviu amb narcopisos i violència de manera quotidiana”.
Als barris perifèrics i més conflictius de Barcelona i l’àrea metropolitana, com el Besòs o la Mina, hi conviuen joves adolescents amb ganes de menjar-se el món, famílies immigrants problemàtiques i els principals clans de la droga, enfrontats per controlar el negoci. Aquest és l’escenari en el que se situa Susana Hernández en la seva darrera novel·la, ‘Mai més’, un retrat social de la brutal realitat que sobrevola els suburbis de les nostres ciutats.
 
Okupació, narcotràfic, immigració... ‘Mai més’ té tots els ingredients per a una novel·la plena d’intrigues i d’acció. Com viuen els personatges aquest entorn tan hostil?
Els protagonistes de ‘Mai més’ intenten sobreviure com poden, fent front a unes situacions adverses i un entorn hostil que molt sovint els sobrepassa. A més, són nois i noies molt joves, amb un futur força negre, i que han de tirar per camins poc recomanables.
 
La trama està centrada en una realitat molt viva com són els narcopisos del barri de la Mina. Que t’hi porta fins allà?
Volia parlar dels barris oblidats, del Besòs, de la Mina, de la gent que hi viu i de com la deixadesa de les institucions i la manca de programes socials efectius està condemnant als seus habitants a una pobresa indigna. En definitiva es tractava de posar el focus a la Barcelona de la qual quasi mai en parlem. Ens incomoda pensar que a deu minuts de metro hi ha gent que conviu amb narcopisos i violència d’una manera quotidiana.
 
El més complicat de traslladar a la ficció una realitat actual tan complexa com aquesta és el mateix fet d’endinsar-te en aquests de barris?
En part sí, però per damunt de tot no volia caure en tòpics ni en clixés, volia defugir-los i per això res com mirar a la realitat a la cara. El Biel, el Musta, la Rosa i la Laila no existeixen però podrien existir perfectament. El repte era fer-los de carn i ossos, que el lector patís amb ells i sentís seus els conflictes.
 
Estructures la novel·la en els set dies en els quals transcorre l’acció i això li dona un ritme narratiu de vertigen, però també la fa de lectura ràpida. Estem ja del tot condemnats al consum exprés dels productes culturals?
Sí, és una estructura pensada per mantenir la tensió i dotar la novel·la d’agilitat. Que et llegeixin amb rapidesa és afalagador i frustrant alhora, d’una banda vol dir que el lector no pot parar de llegir i això és molt bo, i de l’altre, que una feina llarga com escriure un llibre es consumeix en un tres i no res. Vivim temps accelerats. Ara com ara ho hem d’acceptar.
 
‘Mai més’ és la teva segona novel·la negra en català, però en tens moltes més en castellà. Que t’hi porta a l’ús d’una llengua o l’altra a l’hora d’afrontar les històries?
Vaig escriure ‘Males decisions’ perquè tenia un deute amb la meva llengua, i per demostrar-me a mi mateixa que ho podia fer. A més, era una història que demanava ser escrita en català, en un ambient rural, a Osona, tot i que ara ja està en castellà i aviat en alguna altra llengua. M’ho vaig passar molt bé escrivint ‘Males decisions’ i em vaig treure un gran pes del damunt. En el cas de ‘Mai més’ la podia haver escrit en qualsevol de les dues llengües, va ser més una qüestió del moment.
 
En les teves novel·les hi tenen un paper molt important les dones, com les inspectores Santana i Vázquez de la sèrie en castellà. Ara a ‘Mai més’ hi ha el protagonisme de la Laila. És la teva manera de reivindicar les dones en un gènere on tradicionalment han estat protagonistes els homes?
És cert que hi ha personatges femenins potents a totes les meves novel·les, dones fortes. Tinc facilitat per crear aquest tipus de personatges i a més em sembla que a hores d’ara encara calen protagonistes femenines dins del gènere.
 
]]>
javi@panxing.net (Super User) Maresme Entrevistes Tue, 10 Mar 2020 14:46:28 +0100
Eva Moreno, sexòloga, ideòloga i creadora del Tapersex http://panxing.net/maresme/entrevistes/eva-moreno-sexologa-ideologa-i-creadora-del-tapersex http://panxing.net/maresme/entrevistes/eva-moreno-sexologa-ideologa-i-creadora-del-tapersex Eva Moreno, sexòloga, ideòloga i creadora del Tapersex
“El Tapersex ha col•laborat a la transformació sexual de la dona d’aquest país”.
Dedicada al món de la comunicació i les relacions públiques, abans del darrer canvi de segle va decidir fer un tomb a la seva vida. El seu gir ha acabat trencant tots els tabús al voltant de la sexualitat i d’una idea esbojarrada, l’any 1999, n’ha acabat fent tendència. És Eva Moreno, sexòloga i ideòloga i creadora de les reunions Tapersex. Actualment n’organitza més de mig centenar cada any i a la seva botiga física de Santa Coloma de Gramenet té entre 2.000 i 5.000 referències diferents de joguines sexuals. Una alellenca que ha revolucionat un dels sectors amb més prejudicis.
 
Què porta a una comunicadora a obrir una botiga de joguines eròtiques?
La inconsciència. Ben bé no sabia ni que anava a fer i menys fins a on arribaria i el que significaria per a mi. Des de la joguina eròtica he trobat la meva passió i ocupació: ajudar a que les persones siguin més felices des d’una vida sexual saludable i adient a les seves necessitats.
 
I fins al Tapersex que t’hi porta? Estaves convençuda de l’èxit que tindria?
És fruit de la casualitat. Una idea que de mica en mica va agafant forma. Al 1999 el concepte que tenim de les botigues eròtiques no té res a veure amb l’actual. Jo vaig obrir una botiga plena de colors i amb aparador perquè volia expressar la meva manera d’entendre la sexualitat, com un fet que no s’ha d’amagar. Però costava molt que les dones s’aproximessin a la joguina eròtica a través de la botiga. Sí que hi tenien interès a fer-ho amb intimitat i envoltades d’amigues i així, de mica en mica, vam anar teixint una xarxa preciosa de dones que s’anaven desfent de tabús i idees errònies sobre les joguines eròtiques. El que mai vaig pensar és que les reunions Tapersex col•laborarien en la transformació sexual de la dona del nostre país i estic molt contenta de ser la creadora d’aquest fenomen.
 
A Tapersex li ha passat com al Chupa-Chups, a l’Aspirina o tantes altres marques que s’han acabat convertint en un nom genèric. Et sents orgullosa o encara pateixes per com se n’aprofita la competència?
Hem patit molt, però ara si algú fa servir la marca Tapersex sense autorització, previ contracte de cessió de marca, té o tindrà un problema judicial. És un procés molt llarg i anem de mica en mica, però cada vegada hi ha més empreses afiliades a la nostra marca. Només volem que se’ns reconegui un dret que ha costat molt defensar. Fins i tot la multinacional nord-americana Tupperware ens va portar fins al Tribunal Suprem i vam guanyar.
 
Parlem de les joguines eròtiques. Què ha de saber la gent que es pensa que tot s’acaba en el tradicional vibrador?
Que hi ha un món preciós per descobrir i un ventall de possibilitats per fer molt més rica la seva vida sexual. Hi ha tantes joguines com fantasies i totes les possibilitats per satisfer el moment vital-sexual de la persona. Des del vibrador clàssic, un arnés o una joguina activada per una aplicació mòbil que permet jugar a una distància intercontinental, sense deixar de banda la cosmètica eròtica (olis, lubricants, perfums...). Una de les virtuts que tenen aquestes joguines és que conviden al diàleg, a la comunicació de la parella, i parlar de sexualitat és molt saludable. Les parelles moltes vegades en parlen molt poc. L’elecció de quina joguina fer servir en parella implica aturar-se i pensar en què vols i què vol la teva parella.
 
El 2019 ha estat l’any del boom del satisfer. Ens hem d’acostumar a llançaments tan potents com aquest en el sector?
Estaria molt bé que les joguines eròtiques siguin protagonistes de l’actualitat. El fenomen d’aquest xuclador de clítoris ha estat totalment inesperat. M’encantaria que passés molt més sovint. Des de la joguina eròtica parlem de sexualitat i cal parlar-ne molt i millor.
 
En ple segle XXI, encara hi ha tabús i barreres a superar?
Encara ens queden molts que provoquen un efecte destructiu sobre la vivència de la sexualitat. Cada persona és responsable del coneixement del seu propi cos i deixar-ho en mans d’una altra persona és una falta de respecte cap al propi cos. Especialment les dones tenen una imatge negativa del seu cos i això els provoca inseguretat i vergonya, impedint gaudir completament de les relacions sexuals i desconnectant del desig. També preocupa com petits i adolescents aprenen les conductes sexuals des del porno. El que mostren aquestes pel•lícules no té res a veure amb la realitat i tractar de reproduir aquest comportament allunya el desig i aproxima a les disfuncions sexuals, tant en els homes com en les dones.
 
En el teu darrer llibre poses l’accent en la masturbació i el desig sexual femení. No ens masturbem o excitem prou, les dones?
El meu principal objectiu a Mi deseo depende de mí es donar eines perquè la dona comprengui les variables que intervenen en el seu desig sexual. No es tracta únicament d’una qüestió genital o de masturbar-se amb una tècnica o l’altra, que també. M’agradaria que des de la seva lectura, la dona prengui consciència sobre el que suma i resta a la seva vida en l’esfera sexual. Vivim en un model de sexualitat que es focalitza única i exclusivament en el coit i en els orgasmes, com més fàcil i més freqüents, millor. Això porta la dona a un elevat nivell d’autoexigència i responsabilitat. Se sent culpable quan no en té ganes i ho viu amb ansietat, tristor i malestar. Fins i tot, arribant a estats depressius, sense adonar-se que aquest model de sexualitat no té res a veure amb el que vigoritza el desig sexual femení. Aquest llibre és molt necessari per entendre com funcionem. 
 
Quin tipus des consultes són les més freqüents quan la gent acudeix a teràpia?
Normalment arriben quan estan en una situació bastant límit. Primer han provat tota mena de solucions casolanes que no funcionen. Segons les estadístiques, un 40% dels homes i les dones patiran una disfunció sexual a la seva vida. Entre les dones, les més freqüents són la manca de desig sexual o interès per l’activitat sexual, els problemes d’excitació i incapacitat per arribar a l’orgasme. La disparèunia o dolor durant el coit i el vaginisme o incapacitat per assolir la penetració vaginal. En el cas dels homes, la disfunció erèctil o incapacitat per a tenir o mantenir l’erecció, l’ejaculació precoç o incapacitat pel control voluntari de l’ejaculació.
 
I en el cas de les teràpies de parella? Quins són els principals problemes dels catalans?
La majoria de parelles travessen per alguna situació de crisis durant la seva relació, especialment en relacions de llarg recorregut. És important saber adonar-se i comptar amb l’ajuda necessària. Els casos més habituals són els dels que s’adonen que la relació es comença a deteriorar o no és prou gratificant, les relacions intimes no són satisfactòries i generen conflictes fora del llit. També per rutina i manca de passió. Venir a teràpia de parella demostra un interès vers l’altre i cap a la relació de parella, i motivació per solucionar els problemes. Quan treballem en teràpia de parella necessitem la implicació de tots dos en el procés. 
 
]]>
javi@panxing.net (Super User) Maresme Entrevistes Mon, 10 Feb 2020 10:39:34 +0100
Enric Marimon, artista http://panxing.net/maresme/entrevistes/enric-marimon-artista http://panxing.net/maresme/entrevistes/enric-marimon-artista Enric Marimon, artista
Aquest mes hem tingut oportunitat d’entrevistar a Enric Marimon, un noi de Vilassar de Dalt, que amb només 25 anys…
Ens trobem davant d’una persona entusiasta, decidida i amb grans dosis de simpatia i sentit de l’humor. Entre rialles, ens explica com se li han presentat les diferents oportunitats i com ha superat les diferents adversitats per aconseguir ser on és ara. 
Chorus Line el podrem veure al Teatre Tivoli de Barcelona des del 21 de febrer fins el 29 de març. Nosaltres hi anirem!! Estigueu atents a les xarxes i podreu veure’n un petit vídeo amb alguns dels artistes.
 
Com van ser els teus inicis?
El meu primer contacte amb la dansa va ser fent balls de saló quant tenia 11 anys. Un any més tard em vaig apuntar a fer teatre musical a l’Escola Madó de Vilassar de Mar i això implicava que havies de fer un parell de classes de dansa. Poc després, ja estava fent tot tipus de classes de dansa, a totes hores i participant en concursos.
 
 I quan vas decidir que et volies dedicar a fer teatre musical de forma professional?
Jo no m’ho havia plantejat en cap moment però, casualment, els meus pares, quan jo havia acabat 4t d’ESO, volien anar de viatge a Londres i com que jo hi havia estat feia poc de viatge de fi de curs, em vaig apuntar a un curset d’estiu de teatre musical d’una escola d’allà. Mentre feia el curs, em van atorgar una beca per estudiar allà 3 anys un grau mitjà de teatre musical. Era una decisió important i jo només tenia 16 anyets. Però amb un punt de valentia inconscient per la poca edat que tenia, vaig dir que sí. Així que em vaig plantar a Londres i vaig compaginar aquests estudis amb el batxillerat a distància a través del Institut Obert de Catalunya. Els primers mesos l’adaptació a les classes en anglès, el clima... va ser dura però mirant enrere penso que el millor que vaig fer va ser aprofitar aquella oportunitat. Un any després, vaig fer un curs superior que em convalidava el que seria un grau universitari en teatre musical. 
 
 I acabats els estudis?
Doncs em vaig presentar al càsting per actuar als creuers de Royal Caribean Cruceros i em van agafar. Va ser brutal anar un mes i mig a assajar a Miami i després 7 o 8 mesos actuant al creuer i viatjant per Europa, el Carib i sud Amèrica. 
Després vaig tornar a Londres i vaig fer diferents espectacles musicals més petits i de poca durada. Però uns mesos després, vaig saber que feien càsting per fer Cats, m’hi vaig presentar i em van seleccionar. Vam estar uns mesos fent gira nacional (Escòcia, Edinburg, Glasgow, Birmingam, Manchester, Liverpool...) i després gira internacional (a la Òpera House de Dubai, Berlín, Munich, Itàlia, Països nòrdics...). Una experiència increïble!
 
 Quan tornes a Catalunya?
Als 23 anys em vaig lesionar durant l’espectacle de Cats fent una pirueta amb un terra que no lliscava i vaig haver de sortir de l’escenari... fent de gat. 
Encara no recuperat de la lesió, em vaig presentar al càsting de La Jaula de las Locas a Barcelona. Com que no podia ballar, havia enviat alguns vídeos i em van deixar fer la prova de cant i interpretació. Vaig passar aquell càsting però al cap de dues setmanes hi havia la final i jo, que encara no estava recuperat, quan havia de fer un gir, ho simulava amb els braços; però això sí, amb tota l’actitud del món.. i em van seleccionar! 
Vam estar actuant uns mesos a Barcelona i ens van dir per anar a Madrid a partir d’aquest passat estiu. Però en aquell moment vaig saber que feien un càsting per Chorus Line, un musical produït per Antonio Banderas, que em semblava un projecte molt xulo i vaig decidir presentar-m’hi.
 
 I doncs??
Que aquest passat desembre em van trucar per dir-me que l’actor que estava fent el paper al qual jo havia optat en el càsting, s’havia fet una lesió important i que no podria estrenar. I no només això, sinó que tenia només una setmana per assajar i estrenar.
El primer que vaig fer va ser parlar amb l’Àngel Llàcer, el director de La Jaula de las Locas, perquè jo en teoria havia firmat un contracte fins a finals de maig. Però l’Àngel va entendre la oportunitat que se’m presentava i va moure fils ràpidament per poder-me substituir.
D’un dia per l’altra, deixo Madrid i vaig cap a Màlaga per assajar sense descans, des del 23 de desembre a l’estrena del 2 de gener.
 
 Què podem veure a Chorus Line?
Chorus Line no és el típic musical de plomes i purpurina tot i que té un final molt potent. És un clàssic de Broadway de 1975, un musical sobre la vida i les lluites dels ballarins i artistes i en el que surten a la llum problemàtiques del moment, amb tabús com la homosexualitat o el racisme que per una part encara són presents a la societat d’avui dia però que tenim més superats que en aquell moment.
 
 Quina és la teva experiència de treballar amb Antonio Banderas?
Ha sigut molt xulo! Ens ha vingut a veure molta gent del món del espectacle durant aquestes tres setmanes a Màlaga. Vam estar als Goya per fer el número final i abans d’entrar l’Antonio ens va abraçar a tots. Era molt gran! Acabava de guanyar el seu primer Goya a Millor Actor! Diu molt d’ell que hagi volgut promoure i formar part d’aquest projecte perquè ell no ho necessita. Però és un apassionat del teatre, la seva ciutat natal és Màlaga i volia crear aquest centre cultural d’arts escèniques, el Teatro del Soho, i omplir-lo presentant bons espectacles. L’Antonio Banderas, durant aquestes setmanes a Màlaga, ha sigut un dels protagonistes de l’obra fent el paper del coreògraf i director del càsting i inclús sortia a ballar al número final. 
 
 Podrem veure a l’Antonio Banderas a Barcelona?
No, ara anirem cap a Bilbao, després a Barcelona i a Madrid. El seu paper el farà Paulo Puyol, un gran actor, i l’Antonio queda com a productor. També ens han dit que hi ha la possibilitat que quan acabem de Madrid, anem cap a Nova York! Sempre hi he volgut anar i si és treballant a Chorus Line, encara millor.
 
 Estàs en el punt més àlgid que podries aspirar?
No ho sé!!! Jo veig que cada vegada he anat fent projectes més emocionants, un rere l’altre, i no sé si he arribat a la meva màxima o què em pot esperar després. Sóc conscient que estic vivint unes experiències molt especials i xules però la vida és del tot inesperada!!
 
]]>
javi@panxing.net (Super User) Maresme Entrevistes Fri, 07 Feb 2020 13:40:12 +0100
Marc Moreno, periodista, escriptor i impulsor del Vilassar de Noir http://panxing.net/maresme/entrevistes/marc-moreno-periodista-escriptor-i-impulsor-del-vilassar-de-noir http://panxing.net/maresme/entrevistes/marc-moreno-periodista-escriptor-i-impulsor-del-vilassar-de-noir Marc Moreno, periodista, escriptor i impulsor del Vilassar de Noir
“Un llibre és una opció més divertida que mirar Netflix o enredar-se amb el mòbil”.
El periodista, escriptor i impulsor del Vilassar de Noir, Marc Moreno, acaba de publicar la seva darrera novel·la, Escapisme. En el seu nou treball, Moreno apropa el lector a la història d’un antiheroi d’un barri de l’extraradi de Barcelona que ha fet de l’escapisme el seu estil de vida. L’obra ja es va presentar al festival Tiana Negra amb molt bona acceptació. Ara Moreno explica al Pànxing algunes claus de la novel·la i reflexiona sobre l’estat del gènere negre a casa nostra.
 
 Escapisme, la teva nova novel·la, arriba tres anys després de l’èxit de Temps de rates, com et vas plantejar aquesta nova aventura literària?
L’evolució lògica de tot escriptor és trobar un estil i una veu personal, i millorar amb cada nou llibre. Crec que a Contra l’aparador i Temps de rates vaig definir els fonaments del que vull fer com a escriptor, que és una novel·la social, viva i dinàmica, que parli de la cara menys amable del nostre món, i ara amb Escapisme he fet un pas endavant quant a l’estil, més literari i reflexiu.
 
 Descrius un escenari, la Verneda, molt real. Com l’has construït?
Sempre escric del que veig: parlo del nostre món, de nosaltres, de mi. Veig coses que em molesten, que em sorprenen, m’expliquen coses, experimento situacions, i sobretot observo. L’escenari d’Escapisme és un barri perifèric de Barcelona però podria ser qualsevol barri degradat de qualsevol ciutat, perquè tots aquests barris tenen la mateixa problemàtica i els mateixos personatges.
 
 Parlem dels personatges d’Escapisme, els definiries com uns ‘outsiders’ de la vida? 
M’encanta la figura del ‘loser’. El relat del perdedor, o del pringat, que és una paraula que faig servir molt a les meves novel·les, és molt més ric i dona més joc que el del triomfador. Escapisme tracta dels ‘outsiders’ de la societat, que són al carrer del costat de casa nostra però que ni els veiem. Però són allà i tenen vides que ni ens imaginem, amb realitats que portades a l’extrem i ficcionades són literàriament molt potents.
 
 Què podrà trobar el públic en aquesta nova novel·la i per a qui la recomanes?
Escapisme és una novel·la de relacions familiars complicades, de gent que viu al límit, envoltada d’agressivitat i de manca d’afecte, i que no vol afrontar les seves obligacions, que vol escapar d’elles, però que quan decideixen agafar les regnes de la situació prenen sempre la decisió equivocada. Són situacions i personatges hiperbòlics, tot i que reals, i que han de lluitar contra les circumstàncies, i massa sovint contra ells mateixos, que són els seus pitjors enemics.
 
 Escapisme es va presentar per primer cop al festival Tiana Negra, que va tenir lloc el cap de setmana del 17 i 18 de gener. Què significa per a tu aquest festival?
Sí, Tiana Negra era el primer acte amb Escapisme i va ser genial perquè vaig signar força exemplars i vaig veure que després de tres anys sense publicar res els lectors tenen ganes de llegir-me i no m’han oblidat. I fer-ho en aquest festival del qual vaig tenir l’honor de formar part de la primera edició, i ara ja van per la vuitena, sempre és especial.
 
 Parlant de festivals, ets l’ànima mater del Vilassar de Noir, que ja porta 4 edicions. Ens pots avançar alguna cosa de la propera edició d’aquest 2020?
Arribar a la cinquena edició d’un esdeveniment cultural és motiu per celebrar, així que alguna cosa especial estem preparant, però encara queda molt fins a l’octubre.
 
 Per què creus que el gènere negre està tan de moda?
Perquè entreté però et fa pensar. El gènere negre pot ser un divertiment o la cosa més seriosa del món, depèn de l’ànim del lector i de com afronti el llibre. La novel·la negra aspira a explicar el món que ens envolta, a descobrir realitats en les que potser el lector no havia parat atenció, però ho fa sempre sense renunciar al component lúdic, perquè la literatura ha de ser entretinguda i llegir un llibre en el teu temps lliure és una opció més divertida que mirar Netflix o enredar-se amb el mòbil.
 
]]>
javi@panxing.net (Super User) Maresme Entrevistes Fri, 07 Feb 2020 13:36:31 +0100
El personatge: Pilar Araujo http://panxing.net/maresme/entrevistes/el-personatge-pilar-araujo http://panxing.net/maresme/entrevistes/el-personatge-pilar-araujo El personatge: Pilar Araujo
“Un bon jugador de dòmino ha de tenir molta concentració, memòria i una mica de sort”.
Pilar Araujo ha convertit una afició de la infància en una autèntica passió. Als 62 anys s’ha convertit en campiona d’Espanya de dòmino. Nascuda a Santa Cruz del Sil (León), viu actualment a Alella. Està prejubilada i a més de la seva afició pel dòmino dedica el seu temps lliure a viatjar i relaxar-se a balnearis. Amb el seu equip, l’Hispano Francès acumula diversos títols de la lliga per equips de Barcelona i ha estat també dues vegades campiona d’Espanya per equips. El darrer títol, però, és el més important fins ara de la seva carrera. 
 
D’on ve la teva afició al dòmino?
Em ve del meu pare. Fa anys jugava amb ell a tennis i després jugàvem amb els seus amics al dòmino.
 
Com i quan vas començar a jugar?
Arrel d’aquesta afició, amb el meu marit ens vam apuntar a jugar la lliga de dòmino de Barcelona i als diferents tornejos que es fan a Catalunya i després a tornejos per la resta d’Espanya.
 
Quines qualitats ha de tenir un bon jugador de dòmino?
Un bon jugador ha de tenir molta concentració i molta memòria, i també sort. Al cap i a la fi es tracta d’un joc i la sort influeix molt en les fitxes que agafes.
 
Què és el que més t’agrada de jugar a el dòmino?
Hi ha moltes coses que m’agraden d’aquest joc, però amb tots els anys que porto jugant he conegut a moltíssima gent i he fet grans amistats. Això possiblement és el millor.
 
Com és passa d’una afició a guanyar un Campionat d’Espanya?
Per guanyar el Campionat d’Espanya, a més de saber jugar també has de tenir una mica de sort. Quan arribes fins aquí t’enfrontes amb parelles de molt bons jugadors. Amb el meu company portem jugant junts onze anys i en aquest temps hem guanyat altres campionats, però aquest és, sense dubte, el més important perquè t’enfrontes a les millors parelles de totes les federacions espanyoles.
 
Llavors, sempre jugues amb la mateixa parella o es canvia en funció de la competició?
És molt important jugar sempre amb la mateixa persona perquè en ser un joc de parelles al final t’acabes compenetrant millor amb el company. Al llarg de la meva trajectòria, però, he jugat també amb altres jugadors.
 
Després d’haver guanyat aquest campionat, quines altres competicions t’esperen?
Ara estem jugant la lliga i els campionats per poder classificar-nos per al proper Campionat d’Espanya. 
 
]]>
javi@panxing.net (Super User) Maresme Entrevistes Fri, 10 Jan 2020 10:34:15 +0100
El santvicentí Èric Soler triomfa a la Champions de les beques de ballet http://panxing.net/maresme/entrevistes/el-santvicenti-eric-soler-triomfa-a-la-champions-de-les-beques-de-ballet http://panxing.net/maresme/entrevistes/el-santvicenti-eric-soler-triomfa-a-la-champions-de-les-beques-de-ballet El santvicentí Èric Soler triomfa a la Champions de les beques de ballet
El jove santvicentí Èric Soler és una autèntica promesa del ballet europeu. 
Amb només 12 anys –va començar a ballar quan en tenia 8–, Soler va ser un dels grans noms de la semifinal europea del Youth America Grand Prix (YAGP), celebrada a principis de desembre a Sant Cugat del Vallès. La YAGP és la competició de beques de ballet més important a nivell internacional i Soler va ser primer de la categoria Junior de Ballet Clàssic i segon en la de Dansa Contemporània.
 
Eric
 
“A curt i mig termini la meva prioritat és la formació, tot i que la competició em resulta útil per veure la meva evolució i aquesta primera i segona plaça em fan pensar que vaig pel bon camí”, assegura Soler. En aquest sentit, un dels principals valors de la YAGP és, més enllà de la competició, l’oportunitat que suposa per als joves ballarins entrar en contacte amb les millors escoles de ballet del món. A més, durant els dies de competició, grans mestres de renom mundial del ballet imparteixen classes magistrals als joves.  
 
]]>
javi@panxing.net (Super User) Maresme Entrevistes Fri, 10 Jan 2020 10:06:32 +0100
El ressorgir del Subbuteo http://panxing.net/maresme/entrevistes/el-ressorgir-del-subbuteo http://panxing.net/maresme/entrevistes/el-ressorgir-del-subbuteo El ressorgir del Subbuteo
El mític joc de futbol de taula que va seduir tota una generació de nens i adolescents als anys 80…
Mancats d’una important xarxa de clubs a casa nostra, Ligos i Araujo defensen en competició oficial la samarreta d’un club valencià, l’Associació Túria Futbol de Taula. Han jugat Mundials i Copes d’Europa i han estat campions d’Espanya en diferents categories al llarg de la seva trajectòria.
 
En l’imaginari col·lectiu, el futbol de taula es veu com un joc de nens. Com arriba el Subbuteo a persones de 40 anys com vosaltres?
La majoria de jugadors d’aquestes edats ho fem perquè, d’una manera o altra, vam començar quan érem nens o adolescents. Tot i que també hi ha jugadors novells que no hi jugaven de petits però als que se’ls ha despertat la curiositat. També és interessant la presència, cada dia més important, de jugadors joves, d’entre deu i vint anys, que arriben al Subbuteo cansats de pantalles i que es deixen seduir per l’encant d’una experiència més tangible.
 
Què té el Subbuteo que enganxa?
Combina el magnetisme del joc, el coneixement científic de les diferents tipologies de material amb el que es pot jugar, la passió pel futbol i el seu imaginari, l’emoció de la competició, els sentiments de companyonia i pertinença a un club i la noblesa i esportivitat obligada per la que es regeix el Subbuteo. 
 
Jugant
 
Com a joc de futbol, l’essència continua sent el gol, però quines peculiaritats té a nivell normatiu, més enllà de que es juga amb els dits?
El Subbuteo és una barreja entre el futbol, com a concepte de joc i estratègia, i el billar, per la manera amb la que les figures es desplacen i interactuen amb la pilota. La majoria de regles són molt similars al futbol tot i que, per exemple, hi ha una línia horitzontal que delimita la zona des d’on un xut a porta es considera gol, un aspecte que incorpora de l’hoquei herba. 
 
I pel que fa als jugadors, què converteix a un jugador de Subbuteo en un “Messi” d’aquest joc?
L’entrenament és imprescindible. Com en qualsevol altre esport, aquí és impensable que algú comenci a jugar i pugui competir a primer nivell mundial. Més enllà de la part tècnica i tàctica també cal experiència, talent i creativitat. Un jugador que comenci des de zero, entreni i comenci a competir, potser en un cicle de 4 o 5 anys pot començar a obtenir resultats en competicions importants.
 
Marc
 
Tothom en pot aprendre o hi ha qualitats innates?
Tothom en pot aprendre però és cert que hi ha persones amb més facilitat que d’altres. Per posar un exemple, el portuguès Vasco Guimaraes ha estat un dels millors jugadors de la història. Era especialment talentós i tenia una facilitat extraordinària per sorprendre i innovar. En canvi, el murcià Carlos Flores és el jugador que més vegades ha estat campió del món i que més campionats internacionals ha guanyat. No era especialment talentós però l’entrenament, l’esforç i el caràcter han fet que sigui un referent a nivell mundial, inclús marcant una època i canviant la manera de jugar.
 
On hi ha ara mateix el focus d’aquest joc? On són els millors jugadors?
Ara mateix el referent és Itàlia. Allà està reconegut com a esport i això fa que estigui molt més estesa la seva pràctica. Existeixen múltiples clubs arreu del país, activitats a les escoles o centres cívics, inclús hi ha cursos per a entrenadors. El reconeixement ha atret també a marques i patrocinadors i alguns jugadors fins i tot cobren. Gran part dels millors jugadors del món són italians i els que destaquen i no són d’allà, acaben fitxant per clubs italians.
 
I més a prop nostre, quin són els referents?
Hi ha experiències interessants a Estepa, a Màlaga, on el Subbuteo està integrat com a activitat dins l’assignatura d’educació física i també s’ofereix com a extraescolar a diverses escoles. Això fa que, a part de tenir un bon nombre de jugadors, les darreres grans promeses del Subbuteo hagin sortit d’allà. Una cosa similar va passar a Múrcia fa uns anys, quan la iniciativa es va vincular al club de futbol de la ciutat i es va promoure l’activitat en un espai per a joves. Diversos d’aquests joves han estat campions del món diverses vegades la darrera dècada.
 
Alex
 
A Mataró ja hi havia hagut tradició d’equips de Subbuteo als 80 i als 90. Què ha passat ara perquè reneixi la passió per aquest joc?
Curiosament, el bressol del Subbuteo a Espanya als anys 80 va ser Mataró. Aquí hi havia la fàbrica de joguines Borràs, que era qui produïa el joc per tot el país. Durant aquells anys hi va haver un parell de clubs a la ciutat que van desaparèixer a principis dels anys noranta, amb el boom de les consoles i els videojocs. Des de llavors el nombre de jugadors va baixar i l’únic club que quedava a la ciutat es va fusionar amb jugadors de Corbera de Llobregat i Barcelona per fer el Catalunya Futbol Taula. Des de fa uns anys que els jugadors que vam començar a jugar a la ciutat tenim ganes de tornar a promoure l’activitat a Mataró.
 
En que es basa l’activitat de Subbuteo a Mataró?
Estem en una fase inicial. Actualment, un grup de cinc a vuit persones d’edats entre els 8 i els 45 anys ens trobem a l’espai que ens ha cedit la colla castellera Capgrossos de Mataró i on tenim quatre taules muntades. Ens hi trobem cada dijous a la tarda (de 18 a 20:30 hores) amb la intenció d’anar jugant i anar aprenent els fonaments, el reglament, les diferents estratègies tàctiques i tècniques per anar jugant cada dia millor. Tot i que no volem córrer, i volem anar poc a poc, aquest mes de febrer Mataró tornarà a organitzar una competició oficial del calendari de l’Associació Española, 20 anys després del darrer que es va disputar. 
 
Es planteja la creació d’un nou club de Subbuteo a Mataró?
Sí, sense dubte un dels objectius d’aquestes trobades és que es vagi consolidant un grup de gent interessats en anar una mica més endavant i acabar formant un nou club a Mataró, o qui sap, si acabar fent renéixer l’històric Club Subbuteo Iluro. El temps dirà, però de ganes no en falten. 
 
]]>
javi@panxing.net (Super User) Maresme Entrevistes Fri, 10 Jan 2020 09:58:15 +0100