Entrevistes

Maria Català, autora de 'Els amors fan l’amor' Destacats

“Tots a la vida volem el mateix: estimar i que ens estimin”.
Els amors fan l’amor és la tercera novel·la de la Maria Català, una obra que alguns voldran titllar de novel·la de dones, però que en el fons no és més que el recorregut per una vida, sí d’una dona, on s’entrecreuen homes i dones com a la mateixa vida diària. Un recorregut ple de sentiments, èxits, fracassos, decepcions i alegries.
 
Sempre ha escrit?
No. De fet jo sempre havia sigut lectora, una gran lectora. Vaig ser una nena molt tancada, introvertida, i m’amagava als racons per llegir. Era una nena gens àgil, psicomotriument, i això em feia crear el meu món de fantasia, d’imaginació... De fet sovint els hi dic a les meves nétes que vaig ser afortunada de viure una infància sense mòbils, ni tabletes, ni televisió. Això em va portar a llegir molt i a crear un món que era una finestra particular. 
 
Llavors com arriba a ser escriptora?
No m’ho havia plantejat mai, perquè per mi era com una cosa inabastable, jo llegia però no podia imaginar que arribés mai a publicar.
Quan vaig decidir els meus estudis vaig optar per magisteri, tot i que m’hagués agradat fer Belles Arts, per pragmatisme i una mica per sentimentalisme perquè la mare havia volgut ser mestra i no ho va poder ser. Durant 35 anys vaig fer de mestra i durant aquests anys mai vaig escriure, treballava, tenia 4 fills i no tenia temps, el que sí feia era explicar molts contes. Quan els nens van ser més grans, vaig començar a escriure. Llavors la casualitat em va portar a uns cursets que feia Enciclopèdia Catalana per a professors. En aquell moment tenia una novel·la escrita, la vaig donar a la mestra i em va dir que estava força bé, que la presentés als seus editors i me la van publicar. Amb aquella primera novel·la Urpes de seda començava la meva carrera d’escriptora.
 
Com neix Els amors fan l’amor?
Neix d’una edat, la meva. Neix de tenir més passat que futur, de tenir més coses al darrera que al davant. D’una edat en que les coses que es consideren coses grans de la vida representa que ja les has fet i aquest passat pesa. A més has conegut moltes experiències, d’amigues amb les que parles molt clar de moltes coses, dels marits, dels amants que té una i l’altra, de les malalties, dels fills, dels pares... Jo volia parlar d’aquest món femení i del caminar en paral·lel amb el món masculí, un camí on, la majoria de vegades, les dones sortim perdent. Aquest llibre és una reflexió en aquesta línia, són els 3 darrers dies de la vida d’una senyora, al voltant del seu llit de mort on té les filles, un marit i un exmarit, amb els que interactua i parla de les coses del dia a dia, però moltes estones somia amb el passat i en aquest passat rememora històries amb les seves amigues, el que els hi ha passat, com les han afectat les relacions amb les parelles, amb els marits, amb els manats i, tot plegat, també es barreja amb la història dels seus propis pares.
 
Per què recomanaria llegir la novel·la?
Perquè és un recorregut vital d’una persona i, com a recorregut vital, ens pot ajudar en el nostre propi recorregut. Jo en un llibre, sempre, busco que m’aporti alguna cosa i que m’emocioni. Pot ser un llibre boníssim amb una literatura espectacular, però si no m’aporta res i no m’emociona... bé... però no. Penso que aquest llibre té aquests dos factors, pot aportar alguna cosa i pot emocionar perquè en definitiva parla de vides de persones i en el fons tots a la vida volem el mateix: estimar i que ens estimin. 
 

Informació addicional

  • Text: Maite Viñals
  • Municipi: Catalunya
Back to top