Solicitamos su permiso para obtener datos estadísticos de su navegación en esta web, en cumplimiento del Real Decreto-ley 13/2012. Si continúa navegando consideramos que acepta el uso de cookies. OK | Más información
Entrevistes

Raquel Gàmez Serrano, autora de "No diguis res" Destacats

“M’agrada molt portar els personatges al límit”.
Intensa, vital, amb una rialla encomanadissa, sembla mentida que la Raquel Gàmez Serrano sigui l’autora de No em diguis res, una novel·la que s’endinsa en un món inquietant i neguitós i que manté al lector en tensió fins a la darrera paraula. Atreta des de ben petita per la biblioteca del seu pare, va començar a escriure, però no seria fins al 2012 quan donaria un tomb a la seva vida professional i començaria a publicar. “De cop i volta, tens la necessitat de que et llegeixen”, afirma.

Què sents quan veus un llibre teu publicat?

Es una emoció gran i una responsabilitat, és alegria, por... és una muntanya russa de sentiments. Els llibres són com fills, jo no tinc fills i sempre dic “ha nascut una altra criatura”  sempre és així, sempre és el mateix, molt de respecte pel lector, pors, emocions, les mateixes emocions que quan escrius un llibre.

En algun moment et desprens del llibre, o sigui, es fan majors d'edat i caminen sols?

Sí, mentre estic amb les presentacions el llibre és molt meu, però quan començo a escriure un de nou, escric tot el dia ni que sigui mentalment, tot em porta al llibre en curs recurrentment; per tant, quan començo un nou procés, aquest mateix em deslliga una mica del llibre ja publicat.

Com entres a la novel·la negra?

El meu segon llibre era una antologia de relats, se'l va llegir l'Anna Maria Vilallonga i me'l va ressenyar i en la ressenya deia que hi havia relats negrots; jo vaig pensar "relats negrots?", no era gens conscient d’allò. Em vaig llegir la gran antologia del blog Llibres del Delicte, Elles també maten, i vaig descobrir totes les línies existents dintre la negra, tot i que moltes vegades la frontera no és gaire clara. Llavors vaig veure que la meva crítica social era molt típica de la negra i vaig començar a estudiar per veure què s’havia fet i si jo podia aportar alguna cosa, vaig obrir el bloc, vaig començar a estudiar, a llegir els clàssics, a anar a festivals per referenciar com ho entomava i a partir d’aquí, ja vaig pensar en el llibre de les presons, A la seva pell, enfocat com negra.

 
Fa uns anys hi havia molt poca dona escrivint novel·la negra i ara sembla que, no només a Catalunya, sinó també als països nòrdics, per exemple, n'hi ha moltes. A què ho atribueixes?

És cert que hi ha un boom de dones escrivint negra, però encara no estem al mateix nivell que els homes; vas a un festival i hi ha moltes menys dones que homes, a les antologies encara costa trobar dones. Crec que hi va haver un abans i un després amb Elles també maten, és històric. Van començar a sortir dones a atrevir-se a escriure negra i d’altres que ja escrivien i que s'ha recuperat com la Margarida Aritzeta, que ja havia escrit i que ara s'ha tornat a enganxar a la negra. És una mica el reflex de la societat on picar pedra és el que ens queda a totes les dones. El perill que hi ha ara és pensar que ja ho tenim tot fet i que estem millor; això és mentida, segueix havent molt masclisme, i sembla que estiguem bé però no és veritat. Almenys, abans sabies que no ho estàvem i anaves a lluitar, però ara és aquesta hipocresia de donar un “carguet” a aquesta i a aquella, una altra coseta, però a les cases s’educa com s’educa i això es reflecteix a la societat.

Tornem als llibres. Com t’engresques amb el llibre Els CIE o la il·legalitat institucional, que és un assaig molt dur que no té res a veure amb la negra?

Acabava d’escriure A la seva pell i estàvem en plena promoció. El Marc (editor de Llibres del Delicte) em planteja que què sabíem dels CIE, jo l’únic que sabia és que eren molt “xungos” però res més... Vaig començar a parlar amb gent del sector i finalment vaig contactar amb el Carlos Castilla i a partir d’ell vaig anar descobrint les interioritats, vaig contactar amb ONG, que són les úniques que poden entrar, i vaig poder llegir tots els informes. Li vaig dir al Marc que sí que hi havia tema i m’hi vaig posar. Va ser molt dur perquè és d’aquelles coses de les quals ningú en parla i del que no es parla no existeix, però sí i tant que existeixen.

Anem a No diguis res. És una novel·la súperinquietant, crea com un neguit. Com arribes a aquest "d’allò que no se'n parla no existeix"?

És una de les novel·les que més m’ha costat pel tema d’estructura. Ara, un cop acabada, l’estructura es veu perfectament: són 3 parts, 3 períodes temporals. I està molt justificada, són tres períodes que coincideixen amb qualsevol estructura de qualsevol text: plantejament, nus i desenllaç. En aquest cas, m’interessava molt el salt del temps i poder dosificar la tensió narrativa perquè en aquesta novel·la no es tracta de qui mata a qui, no és descobrir qui és l’assassí, se’n pot parlar molt mentre que normalment a la novel·la negra no es pot explicar gaire per no esbudellar-la. Aquí és tensió, suspens, tensió narrativa i això és el que més m’ha costat.

Depèn de la lectura que es faci es pot entendre que poses una mica en qüestió el tema de l’adopció.

El meu interès no era tant parlar del SAF (Síndrome d’Alcoholisme Fetal) sinó dels valors amb què la parella protagonista han estat educats, les referències educatives que ells han tingut i les referències socials. Jo els volia plantejar davant d’un problema i el SAF era l'excusa. L’Edit és una persona pertorbada, una persona evitativa i com no s'ha afrontat en el passat a un fet traumàtic familiar, aquest reapareix. Ell, en canvi, no és cap pertorbat, hi ha molts Jans per la vida, homes amb molt baixa autoestima i per això són gelosos, envejosos, masclistes, incapaços d’empatitzar... En definitiva, dues bombes de rellotgeria que s’ajunten. M’agrada molt portar els personatges al límit.

A més, plantejo un debat biopolític: tenim nens que estan morint a les platges del Mediterrani i hi ha qui està patint per si el nen que s’adopta és o no el que volien. El que plantejo és la manca d’amor perquè els pares són egoistes i resulta que la seva adopció no és un acte d’amor, és una crítica a la falta d’amor o, fins i tot, una crítica a tota la paternitat.

Les recomanacions de la Raquel Gàmez Serrrano per a...

... un lector novell, que no està acostumat a llegir o que ha perdut l’hàbit i es vol tornar a enganxar a la lectura:

El talent de Mr Ripley, de Patricia Highsmith.

... una dona de 45-50 anys de professió liberal:

La dona trencada, de Simone de Beauvoir, és fantàstic.

... un senyor jubilat de 70 anys amb molt temps per llegir:

Salinger, és una biografia i, tot i que jo no sóc gaire de biografies, és brutal com està escrita.

... un adolescent:

L'escuma dels dies, de Boris Vian.

El teu llibre de capçalera.

Buffff...tants... Sóc molt “saramaguiana”, de tota la vida llegeixo Saramago. De fet, m’he llegit tota la seva obra i me n’he deixat un, Memorial del convento; el tinc guardat perquè sé que si me'l llegeixo ja hauré acabat amb ell i em fa molta llàstima. Com a llibre, L’assaig sobre la ceguesa.

 

Informació addicional

  • Text: Maite Viñals
  • Municipi: Maresme
Back to top