Solicitamos su permiso para obtener datos estadísticos de su navegación en esta web, en cumplimiento del Real Decreto-ley 13/2012. Si continúa navegando consideramos que acepta el uso de cookies. OK | Más información
Indrets

Cabrils, ombres d’un passat centenari Destacats

Ha estat un matí ennuvolat, però va millorant el temps a mesura que arriba la tarda. Sembla que els rellotges de sol de Cabrils sàpiguen que els anem a visitar i fotografiar, ja que arriba el sol i la calor en tota la seva esplendor. En fi, coses de la primavera. 

Ens trobem amb en Quim Forcada, cabrilenc de cap a peus, coneixedor de cada racó del poble i dels seus veïns. Normal, tenint en compte que és el jutge de pau del poble des de fa 35 anys –40, si comptem els 5 que va estar de substitut– i que ha organitzat uns 50 casaments per any, un total de 800 durant la seva trajectòria. Per tant, no només és conegut per tothom, sinó que també ha format part d’un dels dies més importants de la vida de molts vilatans. Ràpidament ens adonem que realment és un personatge públic, ja que va saludant cada persona que ens anem trobant.
 
Ja abans de començar la ruta, en Quim ens fa una petita introducció al món dels rellotges de sol. Els primers daten de l’època dels pagesos, al segle XIX, ja que “els era molt còmode tenir-lo pintat a la paret per veure quina hora era només aixecant el cap”, afirma. Molts hi posaven escrits, “per exemple, a casa del meu sogre, a Vilassar de Mar, posa: ‘Les hores alegres ràpidament i les hores tristes lentament’”, una gran veritat. També ens explica que l’agulla sempre ha d’estar orientada cap al migdia, en el nostre cas, cap al sud.
 
Tot i que Cabrils no és un poble especialment gran, no deixa de ser inclinat, i hi ha tants rellotges i tan escampats que realment implica una estona fer tota la ruta a peu. Com que no tenim tot el temps que voldríem, ens porta en cotxe per poder visitar els que més ens interessen. Ara bé, si teniu temps i ganes, us recomanem fer-ho caminant.
 
Comencem la ruta, i ja només arrencar ens mostra un rellotge, i un altre... i un altre! Realment, a la que t’hi fixes una mica, els rellotges de sol a Cabrils surten com bolets. I és que estem parlant del municipi amb més rellotges de sol a tota Espanya. Concretament, si Catalunya en té uns 3.000, 700 estan a Cabrils.
 
Com pot ser que n’hi hagi tants sent un poble tan petit? Quan fem la primera parada de la ruta, ho entenem tot: el Museu Can Majó, una col·lecció privada d’uns 600 rellotges de sol. És propietat d’Andreu Majó, però tots els objectes els va adquirir el seu pare. És impressionant quants tipus i mides diferents de rellotges de sol pot haver-hi. Estem acostumats als de paret amb un pal de ferro, però n’hi ha amb cartabó, amb pèndol, de butxaca, inclús un de cilíndric! I no només són de diverses formes, sinó que també n’hi ha d’altres països, el que implica que l’agulla estigui orientada de manera diferent que a casa nostra: Equador, Egipte, Japó... 
 
Ara anem riera amunt per visitar Cal Gras, una antiga masia del segle XVIII que actualment és un restaurant. A la façana trobem pintat el rellotge de sol, una mica desgastat pel pas del temps. Tot i així, gràcies al contrast entre el color crema del fons i el granat de la decoració, així com el seu bon estat de conservació, es pot distingir sense problemes el dibuix del sol, els números romans i la inscripció “Només compto les hores serenes”. A diferència d’altres rellotges de sol que veurem, aquest no és del tot rodó, sinó arrodonit en vertical, de manera que els números queden més junts.
 
Cal Gras
 
Un cop hem visitat la col·lecció i Cal Gras, anem a veure de prop el segon rellotge de sol de la ruta a la façana de Ca l’Arrà, el primer museu de Cabrils. En lloc d’estar pintat sobre la paret, consisteix en un sol de ferro, així com els números i l’agulla, clavats a la paret. En Quim ens comenta que va col·laborar en el muntatge amb membres de la junta del museu. “Només es pot col·locar dos dies a l’any, dues hores a l’any, que són en els solsticis, al juny i al desembre. Si no es fa en aquell moment, el rellotge no val perquè sigui exacte”, afirma. “Vam haver d’esperar pujats a la bastida fins que ens van avisar en el moment exacte per col·locar l’agulla”, recorda. Quan li preguntem quants anys tenia quan el va muntar, ens respon que en tenia 50, “i ara en tinc 49”, bromeja. És clar, és un dels pocs del poble que pot dir que ha jugat amb el temps.
 
Ca L Arra
 
Arribem a l’Hort de les Monges, un espai gastronòmic format per diversos restaurants, però originàriament era Can Veribol. Trobem el rellotge a dalt d’una torratxa construït fa 40 anys, per tant, estem parlant d’un rellotge de sol bastant recent. A diferència dels que es feien a l’inici, pintats directament sobre una paret llisa, aquest, com que està sobre un mur de pedra, es va fer una base de ciment i a sobre es va pintar el rellotge i es va col·locar l’agulla.
 
Ens tornem a endinsar al poble per visitar el rellotge que està a la paret de l’església, que era molt antic, estava deteriorat, i el van restaurar fa un any aproximadament. Igual que el de Can Veribol, està fet sobre una base de ciment, i hi podem veure clarament l’escrit “Ave Maria Puríssima”. Aprofitant el sol, mirem l’hora, i marca les 15 h, tot i que són les 17 h. Això s’explica per dos motius: un, que Franco va avançar el temps una hora l’any 1940 per estar igual que a França i Alemanya –quan realment hauríem d’estar com a Portugal o les Canàries–, i l’altre, el canvi d’hora que es va fer la nit del 24 al 25 de març d’aquest any. Per tant, quan es torni a fer el canvi d’hora la nit del 27 al 28 d’octubre, anirem només una hora avançats respecte al sol.
 
Esglesia
 
Ens desplacem de nou cap a la zona de restaurants a la vora de la riera, aquest cop per veure el rellotge de sol de Can Rin, que antigament es deia Can Serraclara. És quadrat, muntat amb rajoles, amb un predomini del blau i amb l’escrit “Sols compto les hores lluminoses”. Segons explica en Quim, es diu que Dalí va ser qui va dibuixar aquest rellotge. “Dalí era amic del Serraclara i venia aquí quan era jove. Es veu que s’havia de fer el rellotge i Dalí va dir: ‘Ja us el dibuixaré jo’. Llavors el rajoler va muntar les rajoles, el ceramista les va pintar a partir del dibuix de l’artista, i va sortir això”, relata. “Però no hi ha res escrit que ho demostri”, insisteix.
 
Can Rin
 
Arribem a la recta final de la visita, a l’aparcament Can Botella, al costat de Can Rin. Des d’allà, observem l’últim rellotge de sol de la ruta, el de Can Puigvert, perfectament encaixat en una paret de la casa i pintat de color marró. Com a curiositat, en Quim ens diu que en aquesta casa es va compondre una part de la sarsuela Cançó d’amor i de guerra, de Rafael Martínez i Valls, que estiuejava a Cabrils. 
 
Can Puigvert
 
En l’època de Primo de Rivera (1923-1930), s’anava a cremar tota l’església i el que hi hagués a dins, però el músic va demanar que no es cremés l’orgue, ja que ell el tocava –ja sabien qui era– i l’utilitzaven per a música i ball dins de l’església. Finalment no ho van fer, i “gràcies a ell, seguim tenint aquest orgue, del segle XVIII o XIX”, conclou en Quim.
 
I quan pensem que ja no tenim res més per veure, en Quim ens alliçona amb una història més a partir de la placa commemorativa que trobem a una cantonada del mateix pàrquing. L’any 1809, en plena Guerra del Francès, les tropes franceses van arribar a Cabrils i van prohibir que la gent portés armes mentre ells hi fossin. Valentí Cahué, un veí del poble, no se’n va assabentar i va anar a caçar amb el seu fill. A la tornada, quan baixava per la carretera, els francesos el van agafar, li van fer un consell sumaríssim i el van afusellar a Can Veribol, davant del que abans era un safareig. És aquí on trobem la placa commemorativa, col·locada l’any passat.
 
Ens acomiadem d’en Quim, qui ens ha demostrat tenir un coneixement infinit del poble on ha nascut, crescut i ha passat tota la seva vida. Amb aquest passeig, no només hem pogut contemplar la gran varietat de rellotges de sol que hi ha al poble i l’encant de cadascun d’ells, sinó que també hem conegut les històries que hi ha al darrere, totes úniques i apassionants. En definitiva, tot un patrimoni material i immaterial que els cabrilencs tindran sempre present.
 

Informació addicional

  • Text: Ester Izquierdo
  • Fotografía: Gonzalo Sanguinetti
  • Municipi: Cabrils

Articles relacionats (per etiqueta)

Back to top