El temps que ens ha tocat viure… per en Josep M. Rossinyol.
L’origen de la seva simbologia funerària no és clara. Es creu que, a causa de la seva resina incorruptible, i a què sempre està verd, simbolitza la immortalitat de l’ànima i la vida eterna. Aquest arbre, en tenir una forma molt estilitzada, era un símbol, i alhora un guia, que en apuntar al cel ajudava a les ànimes dels morts a elevar-se en aquesta direcció. Per a altres, el xiprer simbolitza la unió entre el Cel i la Terra, ja que mentre el seu tronc s’alça majestuós apuntant al cel, les seves arrels s’enterren profundament i verticalment apuntant cap al centre de la Terra, cap a l’infern.
El mite grec de Cipariso (traducció = Xiprer)
Un jove que tenia un cérvol domesticat, un dia per error el va matar, i va ser tanta la seva pena que li va demanar al déu Apol·lo que li permetés plorar eternament. Apol·lo, commogut, el va convertir en un xiprer, quedant aquest arbre, a partir d’aquest moment, relacionat per sempre amb el dol després de la pèrdua d’un ésser estimat.
Mitologia
En la mitologia grega, el xiprer estava consagrat a Hades, el déu de la mort.
En la mitologia romana, a Plutó, déu dels inferns.
Per Horaci sabem que:
Quintus Horatius Flaccus, va viure el segle I abans de Crist, i va ser un poeta líric i satíric romà.
“Els antics enterraven els seus morts amb una branca de xiprer i embolicaven el cos amb les seves fulles”.
Per Plini sabem que:
El que no he pogut saber és si va ser Plini el Vell, en llatí Gaius Plinius Secundus, qui va viure al segle I després de Crist, i va ser un escriptor, científic, naturalista i militar romà, o bé, Plini el Jove, Caius Plinius Caecilius Secundus, qui va viure a cavall dels segles I i II després de Crist, i va ser polític i escriptor romà. Se l’anomena Plini el Jove, per distingir-lo del seu oncle, Plini el Vell.
“Una branca de xiprer penjada a la porta d’una casa era un signe de dol perquè en aquella casa hi havia mort algú”.