Entrevista a: Slim Safont artista

“Em fa especial il·lusió poder compartir tot el que he fet amb la família, els amics i la gent que em coneix des dels inicis”

El proper divendres 13 de desembre, el Convent de Sant Francesc de Berga acollirà l’exposició de Nil Safont (Slim Safont), un dels artistes berguedans amb més projecció internacional en l’àmbit de l’art urbà i contemporani. Nascut a Berga el 1995 i graduat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, Safont va començar amb el grafit i el muralisme durant l’adolescència. Al llarg de la seva trajectòria ha portat la seva obra a divuit països d’arreu del món, entre ells els Estats Units, Rússia, Irlanda, Suïssa, Escòcia, Suècia, Bèlgica, Georgia, consolidant-se com una de les veus més destacades de la nova generació d’artistes urbans europeus.Entre els seus projectes més reconeguts hi ha el mural Dels primers d’arribar fins avui, a Vilanova i la Geltrú, escollit com un dels millors murals del món als premis Street Art Cities Awards 2024. L’exposició romandrà oberta al públic fins a l’1 de març de 2026, i comptarà amb la presència de l’artista i del comissari Joan Pallé.

Com ha sorgit fer aquesta exposició i que es faci aquest reconeixement? Què representa per a tu exposar a Berga, la ciutat on vas néixer i on vas començar la teva relació amb l’art urbà?

La proposta per realitzar aquest reconeixement i l’exposició va venir de l’Ajuntament. Em van convocar per parlar-ne i, des del primer moment, em va fer moltíssima il·lusió. La veritat és que no m’ho esperava i n’estic profundament agraït.A més, tant el comissari com jo hem tingut una gran llibertat per construir-la, i penso sincerament que serà una mostra espectacular. Des del principi l’hem concebut amb criteris de qualitat museística, cuidant tots els detalls.Per a mi, presentar aquesta exposició a Berga és molt especial. No és només una mostra més, sinó un ampli recull de tota la meva trajectòria artística fins ara, amb obres creades arreu del món. És també la primera vegada que reuneixo tota la producció dels darrers vuit anys en un únic espai.

Berga és el lloc on aquest esdeveniment té sentit. Em fa especial il·lusió poder compartir tot el que he fet amb la família, els amics i la gent que em coneix des dels inicis. D’alguna manera, és una forma de retornar a la ciutat tot allò que m’ha donat.Després d’anys viatjant i treballant lluny, aquesta exposició és un moment de reflexió i d’agraïment. He volgut reunir i presentar la meva obra amb la màxima qualitat davant les persones que més m’importen. Espero de tot cor que els agradi.

Vas començar a pintar murs als dotze anys, influenciat per la cultura hip hop. Què en queda d’aquell jove graffiter a l’artista que ets avui?

Vaig començar fent pintades per la ciutat i en espais abandonats quan era adolescent, perquè sentia la necessitat d’expressar-me d’alguna manera, i vaig trobar en el grafit i la pintura mural el meu llenguatge. Aquell neguit i necessitat de fer-se veure que pot sentir qualsevol adolescent, jo el vaig canalitzar a través de la pintura. Segueixo pintant al carrer perquè, en el fons, encara sento el mateix. Com aleshores, necessito expressar coses que amb les paraules no sé com dir. Només em sento realment còmode amb el llenguatge pictòric i artístic. Sempre m’ha costat comunicar-me verbalment, i la pintura s’ha convertit en la meva manera més sincera de fer-ho. Tota l’exposició té aquesta mirada cap enrere, una voluntat d’observar a través del retrovisor per entendre d’on venim i per què fem el que fem.

Les teves obres reflecteixen temes socials, educatius i humans amb un llenguatge realista i molt proper. Què t’agradaria que el públic de Berga sentís o pensés en contemplar els teus quadres?

La meva obra està profundament lligada als contextos socials de cada lloc on he treballat. Quan em conviden a realitzar un projecte en un altre país, el primer que faig és estudiar-lo a fons abans d’anar-hi. Un cop allà, continuo observant, conversant i descobrint fins a tenir una petita idea del que significa viure-hi. Intento empapar-me de tot allò que m’envolta, relacionant-me amb la gent local i documentant amb la càmera de fotos i de vídeo el que passa al meu voltant. D’aquestes imatges neixen els murals finals que la gent veu, però sovint tota l’experiència i el procés que hi ha darrere queden amagats.

Amb aquesta exposició he volgut fer visible aquesta part invisible: acompanyar cada obra amb material fotogràfic i audiovisual que explica el camí recorregut fins a arribar-hi. El títol, “Una història per explicar”, fa referència precisament a això: a la voluntat de compartir no només la meva pròpia història, sinó també les moltes històries que he viscut darrere de cada projecte.

Has treballat en llocs tan diferents com Escòcia, Moscou o Los Angeles. Com canvia la teva manera de crear quan treballes fora del teu entorn i t’enfrontes a altres realitats socials?

He treballat en divuit països diferents arreu del món i he viscut experiències inoblidables. De cada context i de cada projecte n’he après coses noves, que no només m’han fet créixer com a artista, sinó sobretot com a persona.

La majoria de vegades he rebut tendresa, acolliment i una gran calidesa humana. A tot arreu he trobat persones que valoren el que fem i que ens cuiden molt. Evidentment, sempre hi ha excepcions i alguna experiència menys agradable, però en general totes han estat fantàstiques.El més difícil per a mi, gairebé sempre, és decidir quin camí prendre a l’hora de plantejar l’obra. A cada lloc passen mil coses interessants i tothom voldria veure la seva història representada. Al final, he de prendre decisions que no sempre agraden a tothom, però intento fer-ho des del màxim respecte i honestedat.

Els primers dies de viatge intento connectar tant com puc amb el territori i la seva gent, però de vegades el temps és limitat i m’agradaria poder dedicar-hi més.

En els darrers anys l’art urbà ha guanyat molta visibilitat. Creus que aquest apogeu ha transformat la relació entre l’art, l’espai públic i la ciutadania?

L’art urbà s’ha convertit en un dels sectors de l’art contemporani amb més força i projecció dels darrers anys. Per a mi, és també un dels més interessants. Sempre he pensat que el món de l’art ha tingut, històricament, un enfoc molt elitista, sovint accessible només per a certes persones segons la seva classe social o el seu context. L’art urbà, en canvi, és accessible per a tothom, siguis qui siguis. Apareix de sobte, al girar una cantonada, i té una presència enorme. És directe, proper i alhora comporta una gran responsabilitat. A través de l’art urbà, una persona que potser mai ha pogut visitar un museu o una galeria té l’oportunitat de trobar-se amb l’obra al seu propi carrer, de veure el procés creatiu en directe i, fins i tot, de parlar amb l’artista.

Això em sembla meravellós: trencar la barrera entre el creador i l’espectador, entre el “geni” que mostra la seva obra i el veí que passa pel carrer. En el fons, tots dos comparteixen el mateix espai i la mateixa experiència.