La Trilogia de la Mort de Berga, la vida batega per Tots Sants

Conversem amb Roger Cortina Farràs i amb Toni Gol i Roca, dos dels dinamitzadors que han participat més vegades en les activitats de la Trilogia de la mort, de Berga. Caldrien pàgines i pàgines per encabir tot el que han exposat sobre el tema de la mort, els rituals i els canvis culturals que ha sofert aquest àmbit al llarg de la història. Escriptors, guies culturals, amants de la història i estudiosos de les religions, són dos personatges inesgotables.

Entrevista

Quan es va iniciar la Trilogia de la mort, molts dubtàvem que aquesta aposta tirés endavant, vosaltres no?

R.C. No. Hi ha moltes ciutats on es fa i amb molt d’èxit. Això sí, al començament es va començar amb compte, vulguis o no és un tema delicat el de la mort, el dels cementiris, i el primer any només es van fer tres actes. Després, es va anar afegint, a part de rutes, espectacles com el de la companyia de teatre La Farsa, per posar un exemple, i avui, ja veus, hi ha la Fira de les Ànimes, actes al Museu, al barri vell…

T.G. La proposta va ser tot un repte. No sabíem si tindria o no acollida. Com molt bé diu el Roger, la mort és un tema delicat i més avui dia que gairebé s’ha convertit en un tabú: vivim d’esquena a la mort, és a dir, d’alguna manera la neguem.

Us deu costar molt, no, anar canviant de temàtica a cada conferència o ruta que feu?

R.C. El que costa és plantejar-se de què parlar, després ja hi ha molta documentació a consultar. Mira, fins i tot m’he trobat que hi ha gent que t’acaba il·lustrant sobre el tema. Me’n recordo que parlàvem de quan es va incendiar la plaça de Sant Pere i una noia per no cremar-se es va tirar al daltabaix. Va morir, li van tallar els cabells i van fer una perruca per a la imatge del Jesús de Natzaret del Convent de Sant Francesc. Doncs, mentre ho explicava, a la visita hi havia algú de la família que ens va explicar detalls.

T.G. Per a mi el repte està en el “com” parlar de la mort. La meva experiència sobre el tema era la d’haver participat en diversos cursos sobre acompanyament en el procés de la mort i de morir i, sobretot, en el projecte SINERA (UBI SUNT), una experiència immersiva al cementiri d’Arenys de Mar que vam iniciar el 2015 on fèiem un recorregut literari sobre la mort a través de la poesia i la literatura de tots els temps i des de tots els punts de vista possibles.

Els rituals de la mort al segle XVIII i XIX a Berga deuen haver canviat molt, no?

R.C. I tant. Abans, ja hi havia el ritual d’abans de morir, que es portava el vicari a casa, els sagraments es feien amb l’acompanyament de la comunitat que era reclamada pel repic de la campana. Llavors, una vegada difunt, el mort havia d’estar tres dies a casa; la tradició deia que era el temps que trigava l’ànima a sortir del difunt. S’ajuntava molta gent per lloar el mort, amb figures com l’avisadora dels carrers, les ploraneres, la vestidora dels difunts —aquí a Berga teníem la Cecília—. Els nens també intervenien en els actes.

T.G. Antigament, al món rural i a la Catalunya profunda, els rituals de transició de la mort estaven molt ben estructurats. Entre altres coses, acostumaven a venir tots els parents per pregar pel difunt i fer costat a la família. Els parents es quedaven a dinar i fins i tot a dormir si venien de molt lluny. Ara, per contra, aquests rituals de pas gairebé han desaparegut; fins i tot, cada vegada hi ha més gent que decideix no passar pel tanatori (és a dir, no fer vetlla) i no posar esquela: és la mort anònima que ja va vaticinar Michel Houellebecq fa sis anys.

R.C. Perquè ja no la vivim, vivim d’esquena a la mort. Abans, era quelcom quotidià, formava part de la vida, els nens vivien tot el procés de dol i se’ls feia partícips de les celebracions. Quan es moria un nen, fins i tot d’altres nens s’oferien a portar el taüt, ja que se’ls donava una gratificació. Avui en dia, pensar o parlar de la mort és un tema tabú, quan si penséssim en ella, viuríem millor.

El canvi cap a la societat d’avui, on ja gairebé no se senten ni les campanes, va començar amb el trasllat dels cementiris fora de la ciutat, oi?

R.C. Sí, es van començar a suprimir les processons de portar difunts, les visites van disminuir, però per mi, l’aparició del trànsit rodat va jugar un paper fonamental, perquè no es podia anar tallant els carrers a cada enterrament.

T.G. Precisament un dels objectius d’aquestes visites és reivindicar els cementiris com a espais de passeig, de reflexió, de pau i de silenci, prendre consciència de la caducitat humana, però també del gran misteri que representa la vida i la mort per ajudar-nos a trobar sentit a la vida i fer-nos una mica més humans.

R.C. Sí. Volem que la mort ens passi ràpidament, s’externalitza a l’hospital, vulguis o no moltes vegades per necessitat, però això per mi fa que sortim perdent. Quedem més sols. Per mi, la mort és l’últim lligam que queda entre l’home i la religió, i crec que no ho hauríem de perdre.

T.G. Efectivament, Montaigne afirmava que no hi ha res que es gravi tan profundament a la memòria com allò que neguem i volem oblidar. I això és una mica el que està passant a la nostra societat: neguem i rebutgem la mort sense adonar-nos que aquesta negació ens genera una angoixa vital tremenda perquè en el fons rebutgem aprendre a morir, que al capdavall és aprendre a viure.

Bé, jo que fa estona que ja no dic res, intento tancar la conversa… però no ho aconsegueixo.

Pep Masana

Aquesta conversa amb Roger Cortina Farràs i Toni Gol i Roca posa de manifest la importància de recuperar la memòria, la reflexió i el paper dels rituals entorn de la mort a Berga, especialment en el marc de les activitats de Tots Sants i la Trilogia de la Mort.