És difícil imaginar més calor un 25 d’agost a les 10 del matí. Entrem a la Casa Museu de Domènech i Montaner de Canet de Mar, allà ens espera la Maria Molina, guia de la Casa Museu, que ens portarà a passejar per aquest Canet que és molt més que modernisme. Tot i ser el municipi amb la més important concentració d’edificis modernistes per metre quadrat de la comarca del Maresme, passejant pels seus carrers és fàcil descobrir que hi ha molt més que modernisme i que cada racó pot destapar una sorpresa.
Després de fer una passejada per tot Canet, des de la prehistòria fins al modernisme, asseguts plàcidament a uns sofàs i sobre el mapa del municipi, és el moment de posar-se en marxa. La Maria proposa començar per la mateixa Casa Museu, la casa familiar, construïda per Domènech i Montaner amb el seu fill i el seu gendre, on estiuejaven després que la Masia Rocosa quedés petita.
El lligam de Domènech i Montaner amb Canet li ve de la seva mare, una canetenca que va portar sempre la família a estiuejar al municipi, i allà Domènech i Montaner s’acabaria casant amb una altra canetenca, la Maria Roura, filla d’una família de navegants que havia fet molts diners amb una empresa dirigida per ella i les seves germanes òrfenes de molt jovenetes, un tret que ja ens dóna pistes del caràcter dels canetencs.
Domènech i Montaner comença a estiuejar amb la Maria a la Masia Rocosa (una de les visites obligades a Canet), una típica masia catalana del segle XVII amb porta adovellada i teulada a dues aigües, però aviat la casa queda petita per a una família tan nombrosa i decideix construir la Casa Domènech (actual Casa Museu). La visita a la Masia Rocosa, que, un cop abandonada com a casa d’estiueig i unida a la Casa Domènech per un pati interior, passa a ser el taller de Domènech i Montaner a Canet, ens permet fer un viatge per la vida professional de Domènech i Montaner. Domènech, que sempre va treballar fent esbossos i maquetes que després els arquitectes i escultors dels seus equips provaven, va deixar en aquesta masia una gran quantitat de proves d’obres que després podem trobar al Palau de la Música, a l’Hospital de Sant Pau, al Pere Mata…
Un cop arribats a la primera planta, les sales il·lustren a la perfecció la vida professional de Domènech. Una sala, relacionada amb el món de la impremta, mostra la petjada de Domènech en el món editorial, quan de molt jove es va haver de fer càrrec de l’empresa del seu pare en morir; una altra lligada íntimament al seu recorregut arquitectònic, la gran taula de treball, pivotant i amb rodes, presideix la sala, maquetes del Palau de la Música, esbossos… i una darrera que permet resseguir la seva carrera política i intel•lectual gràcies a molta de la seva correspondència i de la seva biblioteca.
Sortim de la Masia i la Maria ens torna a portar a la Casa Museu, on convivim amb el Domènech i Montaner més familiar, més íntim. Ens endinsem a la casa de tres plantes, on cadascun dels seus fills tenia habitació i on destaca el bany que hi havia a cada planta amb aigua calenta, demostració de la fe de Domènech en els nous corrents higienistes.
Petits detalls on aturar-nos
Arriba el moment de sortir el carrer, el sol ens abat però la Maria ens apressa, hi ha molt per veure i molt per caminar. Tot baixant per la riera Sant Domènec comencem a trobar les primeres joies, la Maria ens fa aturar davant de la Casa Roura (actualment un restaurant), un encàrrec de Paquita Roura, germana de la seva dona, a l’arquitecte i que permet, des de la nostra òptica actual, entendre fàcilment el passat burgès de les cases d’estiueig. Es tracta d’una casa considerada Bé d’Interès Cultural, en la qual destaquen molts dels elements típicament modernistes: maó vist, ceràmica vidriada, gàrgoles i, segurament l’element més representatiu, la fantàstica torre situada a la cantonada sud, de gran diàmetre, que feia les funcions de mirador.
Del modernisme més primerenc, amb diferències evidents d’estil, ja que encara no estaven ben definits els trets característics, és l’Ateneu Canetenc, seu en aquella època dels liberals, mentre que els conservadors tenien el Casino. L’Ateneu Canetenc, actual biblioteca de Canet, va ser un encàrrec i era el punt de reunió social on els senyors jugaven a cartes, es feien els balls… destaca la gran rosassa amb vitralls i el griu de Canet, un animal mitològic, meitat lleó i meitat àliga, que a Domènech li agradava molt i va utilitzar repetidament.
Deixem enrere la riera i comencem a baixar pel Carrer Ample. La Maria ens assenyala aquí i allà, no hi ha temps per veure tot el que trobem pel camí, ja que cada dues cases hi ha alguna cosa interessant a destacar. Sí que ens aturem davant l’edifici de l’Ajuntament de Canet, d’estil eclèctic i que es va poder construir gràcies a una donació d’una família d’americanos. Just al costat de l’ajuntament hi ha la Casa Mir, el típic exemple de masia rehabilitada com si fos un castell.
Casa Floris, una mica més avall a l’altra banda del carrer, llueix una magnífica façana esgrafiada i una barreja d’estils però amb molts elements modernistes com els elements naturals decoratius, la ceràmica vidriada, les garlandes…
La Maria insisteix que tenim molt a veure i sorgeixen detalls contínuament. Moltes de les cases que veiem tenen algun ornament amb fulla de palma, símbol que les cases foren propietat de famílies d’americanos que es van fer rics a l’altra banda de l’Atlàntic. Arribant a la Plaça del Peix, primer mercat del poble al segle XV, topem amb les Cases Carbonell, dues cases de pare i fill, una al costat de l’altra, que, tot i tenir molta càrrega modernista, probablement disten d’altres del municipi en “qualitat”. El motiu: no tothom podia pagar un arquitecte, o no volia, de manera que aquestes cases no foren construïdes per un arquitecte de renom sinó per un mestre d’obra.
De tornada al carrer ample, la Maria ens fa aturar davant d’una casa particular, que té tot l’aspecte de botiga. Ens explica que va ser un d’aquells establiments d’ultramarins d’inspiració modernista, La Moderna, que es van obrir per vendre els productes arribats d’Amèrica, i que avui, convertida en habitatge particular, manté el seu antic aspecte de local comercial.
Passem per davant de la Casa Puxan, en la qual destaca la seva tribuna central, i arribem a la Plaça dels Americanos, que ens portarà a la Parròquia de Sant Pere i Sant Pau, una església resultat de diverses modificacions i rehabilitacions. Un carreró estret, ara amb escales, Les Escales del Sant Crist marquen on havien estat les antigues muralles del municipi i per on les dones dels pescadors baixaven per anar a vendre el peix. En direcció al cementeri passem pel Mercat, que permet a la Maria explicar una altra curiositat en la llarga història de Canet, probablement desconeguda per molts: Canet va ser el primer poble de l’estat espanyol on les dones van votar. En una mena de procés participatiu, les dones van votar per decidir què es feia amb el mercat, i finalment es va aprovar fer-lo. Domènech i Roura (fill de Domènech i Montaner) va ser l’arquitecte encarregat de fer la Plaça Mercat.
Deixem enrere les fàbriques tèxtils, totes elles modernistes, i enfilem cap al cementiri sota un sol de justícia.
Arribem al cementiri
Un caminoi de sorra, que deixa a banda i banda parets de nínxols, ens porta a la petita església d’un blanc enlluernador, i la passejada ens descobreix un conjunt d’impressionants panteons propietat dels mateixos americanos, a qui el mateix arquitecte que els feia la casa els feia els panteons. Així topem amb els mateixos noms de famílies. Impressiona el panteó de la família Busquets amb tots els detalls modernistes imaginables, obra d’Eduard Ferrés; el de la família Font, obra de Domènech i Montaner, on destaquen també les escultures dels quatre evangelistes realitzats per Pau Gargallo; davant del panteó de la família Montaner destaca el camafeu de marbre blanc fet per Josep Llimona i, on tot i haver-hi la làpida de Lluis Domènech i Montaner amb la de la Maria Roura i d’un dels seus fills, la veritat és que no està enterrat a Canet, sinó a Barcelona. La Maria ens explica que una d’aquelles jugades que la història fa sovint no va permetre enterrar-lo a Canet. Quan va morir, totes les personalitats polítiques, culturals, intel·lectuals… havien preparat un gran homenatge en el seu enterrament a Canet. Quatre hores abans, Primo de Rivera va desaconsellar-ho i va fer-lo enterrar a Sant Gervasi, on encara avui romanen les seves restes.
Deixem enrere el cementeri i comencem la baixada. La Maria, enamorada de Canet tot i ser mataronina, no pot evitar seguir explicant-nos anècdotes de Canet, i ara fa referència a Vil·la Flora i arrenca amb una altra curiositat: la visita del rei Alfons XII a Canet per inaugurar el nou escorxador, també modernista, va provocar una mena de disputa per veure on dormiria el rei,. La disputa entre Santa Florentina i Vil•la Flora va desembocar en una “guerra” de millores per aconseguir ser l’allotjament del rei (guerra que finalment va guanyar Santa Florentina, però que va deixar un preciós llegat al municipi). Dues grans propietats, Santa Florentina i Vil·la Flora, que deixarem per a la nostra següent visita a Canet de Mar perquè… Canet sempre et deixa ganes de més.
Consulta el programa de la 10a Fira Mercat Modernista de Canet de Mar: aquí.
