Pensada per a cinc solistes vocals i un cor a cinc veus, és una de les millors versions que s’han fet de la pregària que Maria dirigeix a Déu després de saber que serà la mare de Jesús.
Tot just abans, tindrem l’oportunitat d’escoltar el Concert Op 3 núm. 9 per a violí en Re Major; Nisi Dominus-Cum Dederit, RV 608; Qui sedes ad dexteram del Gloria RV 589; Vedrò con mio diletto Giustino, RV 717 i Longe Mala, umbrare, terrores, RV 629 de Vivaldi.

El llaüt va viure el seu punt àlgid durant el Renaixement per caure en l’oblit la segona meitat del segle XVIII.
Silvius Leopold Weiss (1687-1750) va ser, sens dubte, un dels virtuosos de l’instrument i va crear suites i partitures d’influència italianes i franceses.
Johann Sebastian Bach (1685-1750), contemporani de Weiss i coneixedor de la seva obra, va compondre diferents suites per a llaüt de gran bellesa.
El programa que es presenta pren com a inspiració i motivació el record de la trobada entre aquests dos grans representants de l’era barroca.

Al voltant de la nostra vida i de tot el que anem fent i aconseguint sempre hi ha fets, persones i històries que influeixen en l’esdevenir. I en el cas de les persones que considerem genis també passa el mateix, com en el cas de J. S. Bach.
Us presentem un concert que, a través del fil conductor de fragments d’una de les seves obres emblemàtiques —Les Variacions Goldberg—, ens apropa a una part del seu entorn musical i ens descobreix anècdotes de la seva vida.
El seu primer biògraf parla d’una vida sempre propera al lloc de residència, sense els grans viatges que van fer molts dels seus contemporanis, i que les partitures que estudiava de Vivaldi van ensenyar a Bach a pensar musicalment. També coneixerem els intents fracassats de coincidir amb Händel, amb qui finalment acabà tenint una relació ben curiosa a través del metge J. Taylor.
Un munt d’anècdotes que també ens portaran a escoltar i parlar del seu amic G. Ph. Telemann, una amistat que fins i tot el va convertir en padrí d’un dels seus fills: C. P. E. Bach. Aquest darrer fou un músic que amb el seu trencament amb el barroc i la seva admiració cap al pare ens portarà al final d’aquest recorregut.

Johann Sebastian Bach va utilitzar la flauta de bec en diverses ocasions durant la seva vida, des de l’etapa juvenil fins a 1730. Quasi una desena part de les seves cantates —a part d’un parell de concerts de Brandenburg i d’altres— la inclouen. Però Bach no va ser l’únic alemany que en va fer ús. Autors com Händel, Telemann o Schickhardt —que a més en va ser grans virtuosos— també ens han deixat nombroses obres de cambra de gran bellesa.

L’orgue va ser un instrument clau dins de l’expressió musical en el món luterà durant el barroc. Des de la interpretació de paràfrasis i improvisacions (sovint també escrites) a partir de les melodies de les corals que es cantaven a la litúrgia, fins a obres més personals com fantasies, preludis o les omnipresents fugues, l’orgue era l’essència del repertori propi del lloc i del moment. Aquest és, doncs, l’àmbit en què Bach es va erigir en figura central, no només en els anys d’Anstadt, Mühlhausen o Weimar en què va treballar com a organista, sinó també en les etapes finals de la seva vida al principat de Köthen o Leipzig, quan va seguir ampliant el seu llegat creatiu per a aquest instrument. D’aquesta manera Bach també va esdevenir, per extensió, el gran referent de l’instrument per a la posteritat, fent que avui dia sigui quasi inimaginable construir un orgue en què la seva música no s’interpreti.