fbpx

Pànxing Maresme

31, juliol del 2021

31, juliol del 2021

Gastronomia – Maresme

“No ens hem privat de ser feliços”: El Celler fa 50 anys

Maresme
celler
Per l’aspecte un pèl fràgil d’en Josep Maria Artigas, propietari d’El Celler, a Premià de Mar, potser ningú pensaria que ha estat un visionari. Però sí, és així: un home de mentalitat avançada amb ferms orígens rurals. Resultat: el restaurant que va obrir amb la seva dona, la Maria-Encarna Gimeno, el 1971 segueix navegant a tota vela 50 anys després d’obrir les portes.

Amb 78 anys i el somriure murri que el defineix de dalt a baix, en Josep-Maria, capità d’El Celler, sempre s’ha arremangat quan al llarg d’aquestes cinc dècades hi ha hagut maregassa o mar grossa… La pandèmia, per exemple, ha estat una de les moltes proves de foc viscudes al Celler durant aquest mig segle: “Catorze mesos tancats! M’he quedat sense un duro… però no dec res” afirma en Josep-Maria plegant una mà amb l’altra amb parsimònia: està tranquil.

Els orígens familiars d’en Josep-Maria es reparteixen entre Botarell i Mont-Roig, tot i que tant ell com la Maria-Encarna van créixer a Barcelona: ell a Sarrià -el Sarrià poble, l’antic, com ell sempre remarca- i ella, a Sant Andreu.

Segur que van ser aquelles arrels en terra d’oli i fruita seca però, especialment, de vi les que van marcar l’inici d’El Celler, el juliol del 71. Perquè en Josep-Maria i la Maria-Encarna, que eren a pocs mesos de casar-se, van arribar a Premià de Mar amb la intenció de vendre-hi el vi de la terra al que havia de ser la seva bodega.

El poble els va agradar i s’hi van instal·lar: tot per fer i per estrenar, molta il·lusió pel nou projecte. I dit i fet: del Baix Camp i el Priorat, al Maresme. Uns camions portaven el vi a Premià des d’aquelles comarques i ells l’emmagatzemaven a unes enormes botes per vendre’l al Celler mateix, on també hi venien sifons, gasoses, moscatell… era una bodega de les de tota la vida, vaja.

Però el projecte no va prosperar: “com que les botes les van fer de ciment” -es lamenta en Josep-Maria- “sortia vi amb ciment… Vam haver de llençar litres i litres de vi!”. I arriba el primer cop de timó al vaixell familiar: “quan vaig començar a veure que tot això sortia malament vaig dir: saps què? Fora botes, fora bodega…” Començava, amb aquesta decisió, l’activitat que havia de donar forma a l’antiga bodega els propers 50 anys: naixia el restaurant El Celler.

Un barri per fer

Aquell 1971, res era al barri de Can Ferrerons com és ara: l’edifici que s’alça sobre el restaurant “ni tan sols estava acabat quan vam obrir nosaltres”, recorda en Josep-Maria, “perquè hi faltava l’àtic. Però el restaurant ja funcionava. Nosaltres vivíem a un pis que acabàvem de comprar a l’edifici, el mateix pis a on vivim ara” remarca. El 1971, en tot el barri només hi havia tres blocs de pisos, un dels quals era el d’El Celler.

La resta, tota la resta, eren horts i camps de conreu fins a on arribava la vista… El barri Cotet, un pèl més amunt, el va impactar: “recordo els carrers, que eren de terra. Veies aquelles dones grans assegudes a fora, tot ple de mosques… Jo hi anava alguns cops a buscar coses que em calien perquè, aquí al barri, de botigues cap ni una…” En Josep-Maria també recorda un hotel de temporada que hi havia a pocs metres del Celler, el Mas Fuixà, amb una gran piscina pels estiuejants. El 1974, però, l’edifici va desaparèixer coincidint amb la urbanització del barri.

Tampoc Premià de Mar tenia res a veure amb la ciutat que és ara, és clar. En Josep-Maria en té un record viu: “com que Premià era un poble d’estiuejants, quan arribava el setembre tothom marxava. Ens quedàvem sols. La meva dona i jo, quan venia el fred, ens posàvem a la vora de la llar de foc que hi ha aquí al restaurant. Teníem obert fins les deu de la nit però ja sabíem que no hi entraria ningú…”

Arriben les calçotades al Celler

Aleshores, nou cop de timó amb visió de futur. Potser per aquesta solitud que arribava amb la tardor, en Josep-Maria va sentir que calia revifar el negoci més enllà de la temporada d’estiu: “com que som d’allà baix, vam decidir començar, aquí, amb les calçotades. Vaig ser el primer a Premià i, de fet, a tot el Maresme: ningú en feia, de calçotades, el 1972”. És clar que tampoc era fàcil aconseguir el producte bàsic, els calçots.

Enlloc, fora de certes comarques tarragonines, ni se’n conreaven ni se’n venien. Per això, en Josep-Maria es va fer farts de viatjar amb el seu 131, ple a vessar de calçots: “marxava de bon dematí, parava pel camí, esmorzava amb un porró de vi i, apa, amunt, amunt, amunt cap a L’Ordal fins El Vendrell. Carregava calçots i torna cap aquí!”. 

La iniciativa va tenir un èxit fulminat. A més, anunciar aquelles calçotades pioneres a La Vanguardia encara els va fer anar millor: “escolta, és que autocars sencers venien, els dissabtes i diumenges!” recorda en Josep-Maria. Val a dir que aquelles primeres calçotades (calçots abundants, salsa feta a casa, botifarra amb mongetes, xai a la brasa, amanida, postre i cava) costaven 250 pessetes per cap: és a dir menys de 2 euros… Entre el 72 i el 77 El Celler va seguir sent l’únic que feia calçotades a Premià i al Maresme. Després ja va arribar el boom “i el bar més insignificant i més tirat, feia calçotades” diu.

celler

Els pisos

Durant la dècada del 75 al 85 és quan té lloc el gran canvi urbanístic al barri i a Premià. El gruix dels blocs que avui en dia voregen El Celler es va fer en aquella època, tot i que el barri seguia sent un lloc majoritàriament d’estiuejants. Malgrat els canvis, el restaurant continuava sent una illa sense competència al seu voltant i tots els treballadors que construïen el barri anaven a petar al Celler per fer un mos, una cervesa o per prendre un cigaló. 

Poc després, El Celler també es va posar de moda com a punt de trobada entre el jovent: “veies 40 o 50 tios amb les seves motos, aplegats aquí. I aquests feien gasto…!” recorda el patriarca dels Artigas.  Alguns veïns, però, no van pair aquesta arribada de tanta gent: deien que feien molt soroll i hi va haver algun enfrontament verbal entre els uns i els altres, amb trucades a la Policia incloses… però el conflicte no va passar d’aquí.

És un dels pocs capítols per oblidar, diu en Josep-Maria, de tota la història d’El Celler, juntament amb l’aiguat d’un mes d’octubre de fa pocs anys: “queia aigua del sostre del restaurant i fins i tot dels vàters, en sortia, d’aigua!” rememora.

Van ser anys de prosperitat: entre les calçotades i la ràpida construcció del nou barri al voltant del restaurant, El Celler es va fer un nom i no només perquè fos l’únic restaurant de la zona, que ho era. “Recordo que a la una en punt del migdia, cada dia, sonava una sirena: era l’hora de dinar pels paletes. A la una i cinc, aquí a la porta del Celler no s’hi cabia: mare meva, si em vam fer, de dinars…!” I és que el menú de l’època valia la pena: tres plats, postre i cafè per 95 pessetes. 

Però tot té un preu: “en aquella època vam estar deu anys sense fer festa ni un sol dia. Hi havia més de 200 persones treballant en la construcció dels blocs i no podíem tancar, no els podíem deixar tirats. És cert que vam guanyar cèntims però vam estar molt esclavitzats” reconeix en Josep-Maria. I afegeix: “aleshores ens va valdre la pena no fer cap dia de festa però avui en dia potser diria que no…” Ara, ja fa temps que tanquen cada dimarts.

Un tercer factor va contribuir a que aquella fos una època d’or, econòmicament parlant: El Celler es va especialitzar, també, en batejos, casaments i comunions: “ara ja gairebé ningú no ho fa, això: la majoria no bateja, molts s’ajunten en lloc de casar-se i les comunions… què t’haig de dir! Realment, era una altra època” diu en Josep-Maria. El patriarca dels Artigas creu que ara, en general, “no hi ha massa alegria, abans n’hi havia molta més…”

D’aquells anys, al Celler encara conserven molta clientel.la, i aquesta és una de les coses que més enorgulleix -i emociona- els Artigas, pares i fills: “pensa que tenim alguns clients que ens venen aquí des del començament, i tenen més o menys la meva edat. D’altres, l’edat dels meus fills: els he vist créixer.”

El Celler ha tingut clients i clientes de categoria, que hi anaven a dinar des de Barcelona però qui els té veritablement el cor robat són els clients de tota la vida: “per mi són gent fantàstica” diu el patriarca de la família “i això que la majoria no són d’aquest barri. Hauries de veure quan ve algú que fa temps que no venia: quines abraçades, quina alegria…!”

I és que més de 25 anys despatxant darrera la barra -literalment- han donat per a molt a en Josep-Maria: “nosaltres som com els confessors: sabem moltíssimes coses del veïnat però no podem dir-ne els pecats, és secret. Pensa que he estat darrera la barra des del 71 fins ben bé el 95…”

Els fills: una nova generació

Va ser justament aleshores, el 1995, quan va arribar un altre canvi important: en Josep-Maria, el fill gran, i en Jaume, el petit, comencen a dedicar-se plenament a la feina al Celler, juntament amb els seus pares. En Josep-Maria, tot just acabada la mili, amb dinous anys: “li vaig proposar al pare que obríssim també els matins i aquest va ser el torn que vaig començar a fer jo, ja com a treballador assalariat al Celler”. Va arribar a estudiar cursos d’Hostaleria i de Cuina a Barcelona però reconeix que tenir la feina assegurada al restaurant el va fer decantar per no seguir estudiant: “a més, tot va portar cap aquí perquè també el meu cercle d’amistats era al Celler” explica.

En Josep-Maria recorda com, de ben petit, esquivava potes de taules i de cadires del menjador interior pedalant amb un tricicle que li havien regalat els avis. També recorda amb tendresa que “jo, de petitó, era molt faldero i m’encantava seure a la falda dels amics i amigues dels meus pares, escoltant el que deien els grans…”

Pocs abans que en Josep-Maria tornés de la mili també s’hi havia afegit en Jaume, el fill petit, que ara en té 41: “la meva infantesa i la meva joventut han tingut la base al Celler” explica. De molt jovenet, amb deu anys, ja va començar-hi a rentar gots i a netejar taules, igual que el seu germà: “recordo tots els meus amics banyant-se a la piscina, per exemple, i jo en canvi fins les cinc o les sis de la tarda no podia quedar perquè havia de seguir treballant al restaurant” diu el petit dels Artigas.

celler

Un record d’infància bonic d’en Jaume és el circuit que amb el seu amic César muntaven moltes nits a la terrassa del Celler. Feien anar el patinet per entre les taules i les cadires del restaurant, mentre, probablement, els pares endreçaven el que quedava d’una altra jornada esgotadora. També recorda quan el 1992 es va aplegar al Celler amb els amics per veure La matanza de Texas: “va ser molt divertit: érem dins, amb els llums apagats, tota la colla d’amics.”

En Jaume va saber molt aviat que treballaria al Celler, malgrat que el pare sempre li havia dit que no es dediqués a això, que estudiés, que la vida al restaurant era molt dura: “vaig ser mal estudiant però, almenys, treballar aquí em va permetre ser l’únic de la colla que tenia uns calerons i això també estava bé…” diu. Va ser el 94, quan en Jaume va començar a treballar al Celler amb sou i horari professional, gairebé a la vegada que el seu germà gran, que era a la “mili”. 

Curiosament en Biel, el fill d’en Jaume, té ara l’edat que el seu pare tenia quan va començar a treballar al Celler: quinze anys. Però en això, en Jaume és contundent: “tinc claríssim que abans que estar aquí prefereixo que el meu fill faci el que sigui. El que sigui, perquè això és molt dur i molt sacrificat, i no vull que passi pel que vaig passar jo, ni tan sols per treure’s uns diners a l’estiu…” diu. En Josep-Maria fill és igual de concloent: “No vull que es dediqui a això, la meva filla, perquè, si no, no farà vida familiar.”

Els dos germans, en Josep-Maria i en Jaume, són ara les cares visibles del Celler. En Josep-Maria pare i la Maria-Encarna, però, formen part d’aquella estructura que no es veu tant però que, tanmateix, és essencial a tot negoci: ella és encara qui comanda la cuina i ell porta la comptabilitat i les compres… quasi res! I és que quan algú té la gosadia de preguntar a en Josep-Maria per què no es jubila, rep una resposta d’ell encara més agosarada: “Jo? Si estic per començar!”

El balanç

Ha valgut la pena tot aquest esforç, família Artigas? Les respostes, varien una mica. El pare, en Josep-Maria afirma, contundent, que per a ell, sí: “he guanyat cèntims, tinc les coses que vull, em sento satisfet”. Cada dia fa ioga des de fa 26 anys i això el fa estar concentrat i serè. A aquesta tranquil·litat espiritual cal afegir-hi un motiu més terrenal: no té mòbil ni en vol tenir: “no m’interessa”. 

En Josep-Maria fill creu que ha valgut la pena però que “ha sigut molt esclavitzant. Per la resta, perfecte tenir la família aquí: el avis, els tiets, els pares… és que ens hem criat aquí!” Tanmateix, creu que si pogués tornar enrere “potser em dedicaria a estudiar una altra cosa, com ara una enginyeria.” A més pensa que les relacions familiars, si es comparteix lloc de feina, de vegades es ressenteixen una miqueta.

En Jaume fa un bon balanç de la feina de quasi trenta anys al restaurant però matisa que “té els seus avantatges i inconvenients. M’agradaria haver treballat de moltes altres coses… però fora de l’hostaleria. Tot i així, no m’ho plantejo: és l’única feina que sé fer i en sé bastant. Al migdia, per exemple, m’agrada molt servir els dinars: parlar amb la gent, a l’estiu servir a la terrassa… és agradable.

Ara, és una feina en què t’hi passes moltes hores: caps de setmana, estius… i això per la vida familiar és difícil”. Ja fa temps que, per això, els dos germans fan torns i treballen caps de setmana alterns. És un dels canvis respecte a èpoques anteriors. L’altre canvi, explica en Jaume, és el tracte amb el client: “la nova generació tenim un altre tarannà. Som més oberts, més xerraires i crec que tenim més relació amb els clients.” 

Si mira al futur, el patriarca dels Artigas voldria que El Celler continués “tal com està ara, no cal fer innovacions. És que no soc de canvis, nena. Soc clàssic i conservador, jo…” A més, considera que els seus fills ho estan fent molt bé, per tant, diu, per què canviar? 

Tots els Artigas confien en arribar aviat als nivells de feina i d’ingressos d’abans de la pandèmia: hi confien molt. I per això, seguiran fent des de l’ànima allò que li va dir un dia un prohom a en Josep-Maria pare, quan aquest era un vailet i feia de botones al hotel La Rotonda: “nano, si mai poses un negoci tingues simpatia, dona qualitat i ofereix un bon preu”. No cal dir que els Artigas ho han aplicat fil per randa… 

Reportatge: Alèxia Guilera Madariaga

Si t’ha agradat llegir el reportatge “No ens hem privat de ser feliços”: El Celler fa 50 anys, també et pot interessar donar un cop d’ull a Enotastos i Rutes enogastronòmiques amb els vins de la Do Alella.

Compartir:

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Newsletter Pànxing

Subscriu-te per rebre per correu el butlletí gratuït de Pànxing.net​

El Pànxing Maresme al teu WhatsApp

Sigues el primer a tindre la revista a les teves mans.

Rep les últimes notícies

Subscriu-te
al nostre butlletí

Newsletter General

T'enviem la revista

El Pànxing Maresme al teu WhatsApp

Envia ALTA al 657 918 961 o clica següent botó.