fbpx

Pànxing Maresme

2, desembre del 2021

2, desembre del 2021

Eco – Maresme

Vida de mentida

Maresme
vida de mentida
Al jardí del meu veí no hi creixerà res, per molt verd que sigui. No hi aniran els ocells a buscar llavors o insectes, perquè allà els insectes no hi viuran. La gespa artificial no reté humitat, no és la base estructural d’un ecosistema de la manera que ho seria qualsevol planta que hi poguéssiu plantar.

El meu veí s’ha instal·lat gespa artificial al jardí. “Què maco!”, diu la meva mare amb to interessat. “Que bonic ha quedat. Que còmode, que ara no s’haurà de preocupar per les fulles i les herbes”, sembla ser el consens general. És terrible.

Ecològicament, és terrible. Sí, ecològicament. Perquè l’ecologia no va només d’un bosc, o un mar, o un prat, o una platja, o una muntanya. Tu ets un ecosistema. Els teus cabells i la teva pell també són ecosistemes separats.

El teu jardí és un ecosistema.

Deixant de banda que la jardineria és la principal causa de les introduccions d’espècies vegetals invasores a gran part del món… pel simple fet de tenir un jardí, amb les plantes que tu vulguis, estàs mantenint un ecosistema. Si ets original i no t’estàs copiant del veí, pot ser que tinguis un ecosistema únic en quilòmetres.

El jardí de casa els meus pares és únic a la urbanització. No ho vam fer expressament. Ens estàvem copiant del veí del costat. Vam posar plaques de pissarra negra al terra i vam omplir els buits amb Soleirolia soleirolii, si us ho esteu preguntant. També vam posar falgueres (Nephrolepis cordifolia) a un costat, però no recordo si això va ser més endavant.

“Quin jardí més maco” és la clau.

No és un jardí. És un tros de terra tan estèril com ho són les rajoles. Com a molt t’hi creixeran líquens. I jo me’n alegraria, no perquè li vulgui mal al veí, sinó perquè celebro la vida d’aquesta manera.

Van anar apareixent altres plantes al jardí dels meus pares, sabeu. Allò que vam plantar, una planta petitona que llavors anomenàvem “una mena de trèvol” –però que el meu professor de botànica de la universitat probablement em suspendria per dir-ho– va aconseguir, al llarg dels anys, acumular una quantitat d’humitat impressionant. Hi tenim molsa, al jardí. Quan ens ve de gust muntar el pessebre n’agafem d’allà mateix. Ara hi ha més Dichondra micrantha que Soleirolia soleirolii, però no fa nosa i això són coses de la successió ecològica. Ambdues són plantes petitetes i d’un verd radiant. Ambdues retenen una quantitat bestial d’humitat. Ens ha aparegut una espècie de falguera que nosaltres no hem plantat, i que ningú del veïnat té al seu jardí: Adiantum capillus-veneris. És preciosa.

Cada dia venen ocells a picar entre les herbes. Gafarrons. Merles. Al vespre sempre surten llimacs i cargols. Abans hi havia porquets de Sant Antoni, però ara fa anys que no en veig. I això només és el que veig a simple vista.

Al jardí del meu veí no hi creixerà res, per molt verd que sigui. No hi aniran els ocells a buscar llavors o insectes, perquè allà els insectes no hi viuran. La gespa artificial no reté humitat, no és la base estructural d’un ecosistema de la manera que ho seria qualsevol planta que hi poguéssiu plantar.

Tenir un jardí en un ambient urbà és un compromís.

És un compromís amb la natura, perquè ocupem el seu espai i el transformem, fent-lo inhabitable per a moltes espècies. Un jardí és una petita illa, un petit oasi per als animals assedegats i afamats, siguin de la mida que siguin. No podem pretendre que la fauna es quedi al marge de les nostres vides quan continuem aprovant la construcció d’urbanitzacions cada cop més endins dels boscos i les muntanyes, perquè la gent vol tenir la natura a prop, però ei! No pas tant. No quan et toca escombrar les fulles o podar les branques quan són massa llargues. Per què fer-ho quan pots tenir gespa artificial, i ben maco que et queda? Ben natural. Ben mort.

L’ésser humà és un animal que pot aprendre sobre i entendre el seu ambient. Podem identificar una estabilitat i mantenir-la; podem oferir la diversitat d’hàbitat de la que estem privant els animals, per petita mesura que sigui.

I molta gent tria no fer-ho.

La meva mare potser es pensa posar gespa artificial al jardí. Arrancarà la Adiantum capillus-veneris. Els gafarrons i les merles ja no podran venir a refrescar-se entre la humitat de les fulles. No hi haurà ni insectes ni llavors per a ningú. Sense la retenció d’humitat, probablement molts dels fongs es moriran. Amb sort, hi creixerà algun liquen.

I jo ho celebraré.

Dani. Estudiant de Biologia a la Facultat de Ciències de la UdG.

Si t’ha agradat llegir l’article Vida de mentida, també et pot interessar llegir Fer el pas a la moda sostenible.

Compartir:

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Newsletter Pànxing

Subscriu-te per rebre per correu el butlletí gratuït de Pànxing.net​

El Pànxing Maresme al teu WhatsApp

Sigues el primer a tindre la revista a les teves mans.

Rep les últimes notícies

Subscriu-te
al nostre butlletí

Newsletter General

T'enviem la revista

El Pànxing Maresme al teu WhatsApp

Envia ALTA al 657 918 961 o clica següent botó.