Una mica d’història de Carnestoltes
Segons l’etnòleg i folklorista Joan Amades, el carnestoltes materialitza la supervivència de cerimònies i ritus de les religions més primitives que van commoure l’home de l’edat de pedra. “Les disfresses extravagants i grotesques són l’herència de divinitats teogòniques diverses i obscures que els nostres avantpassats han adorat en les diferents religions que s’ha professat des dels temps cavernaris”. Així doncs, podem dir sense por a errar que el Carnestoltes és una de les festes populars més antigues que se celebren a casa nostra.
Aquesta longevitat ha propiciat que, amb el pas del temps, cada territori, ciutat, vila o poble hagi adaptat el Carnestoltes a la seva manera. Girant gairebé sempre al voltant del Rei Carnestoltes, els habitants dels diferents llocs celebren aquesta festa a la seva manera, incorporant-hi personatges o actes diferents d’un lloc a l’altre.
Transgressió gastronòmica
Estarem tots d’acord si afirmem que la festa de Carnestoltes es caracteritza per la transgressió de les normes i la laxitud d’aquestes durant uns dies. I una d’aquestes formes de transgressió la trobem en la gastronomia. Amb el pas del temps ha perdut significat, però ens hem d’imaginar que, temps enrere, les normes estretament lligades a la religió no toleraven un consum de carn tan estès i normalitzat com el d’avui dia. L’anterioritat del Carnaval a la Quaresma, un període de set setmanes on els cristians feien “magre” i abandonaven la carn i els ous a tall de penitència, el convertia en un festival de la manduca contundent per preparar-se per aquest llarg temps d’abstinència.
Així doncs, durant aquest curt lapse festiu, la teca càrnia estava a l’ordre del dia. I com més greixós, millor! Per això no ens ha d’estranyar que els productes per excel·lència del Carnestoltes siguin la botifarra d’ou, les truites elaborades en concursos, les coques de llardons, el ranxo de porc i per posar el colofó a aquestes jornades d’excessos, unes bones sardines a la brasa. Ja ho veieu, tot molt lleuger…
La Vella Quaresma de Mataró
I després de tanta disbauxa i festins de carn, arriba la Quaresma. Malgrat ser una celebració, avui en dia, prou estesa al llarg del territori català, Mataró compta amb l’honor de ser la primera ciutat catalana de popularitzar i atansar al públic en general el serra-cames de la Vella Quaresma. Fins a mitjans del segle XX, aquesta tradició estava relegada a un àmbit domèstic, familiar, però no transcendia les parets de les llars catalanes, ni encara menys se celebrava de forma multitudinària o popular.
Va ser a finals de la dècada dels anys setanta que, al mateix temps que naixia la figura d’en Pellofa, el rei dels poca-soltes de Mataró, quan es va popularitzar el serra-cames. Després de l’enterrament d’en Pellofa, un grup de gent va repartir als assistents al funeral una imatge de la Vella Quaresma extreta del Costumari Català de Joan Amades perquè se l’enduguessin a casa.
L’any següent, les fotocòpies van deixar pas a una representació de mida gran feta amb fusta per un artista mataroní. A partir de llavors, any rere any, un artista diferent ha plasmat la seva imatge de la Vella i s’ha penjat a la Plaça de la Peixateria, serrant-li una cama cada diumenge fins que s’acaba la Quaresma.
Així doncs, ja veieu que el Carnestoltes és una festa molt arrelada a casa nostra. El temps la modela i l’adapta a l’actualitat, però sempre conserva la seva essència reivindicativa, esbojarrada i festiva original.
Redacció Pànxing
Si t’ha agradat llegir l’article Torna el Carnestoltes, la festa més poca-solta, també et pot interessar La Biblioteca Can Manyer encara el 2021 amb un nou pla d’acció.
