Redacció Pànxing – L’esquí de muntanya és un esport que ens acosta i uneix a la muntanya com molt pocs altres poden presumir de fer. L’esforç de la pujada fins al cim ens recompensa amb unes vistes immillorables i amb la certesa que ens ho hem guanyat a pols. Les baixades ens regalen una descàrrega d’adrenalina que arrodoneix totalment l’experiència. Ara bé, hem de pensar que normalment, l’esquí de muntanya es practica en escenaris hostils, feréstecs, verges, lluny del control i el condicionament que ens proporcionen les estacions de muntanya i els seus serveis. És per això que cal prendre totes les mesures de seguretat que calguin a l’hora de calçar-nos les pells i començar l’ascens.
A.R.V.A, l’àngel de la guarda en l’esquí de muntanya
La neu és com un organisme viu. L’acció exògena de l’entorn o de l’esquiador mateix pot convertir en qüestió de segons un mantell de neu en un autèntic malson en forma d’allau. I són precisament aquestes les principals enemigues de l’esquiador de muntanya. El dispositiu A.R.V.A, acrònim del francès “Appareil de Recherche de Victimes d’Avalanche”, o el que ve a ser el mateix, un dispositiu de cerca de víctimes en allaus, marca la diferència entre un bon ensurt i una experiència traumàtica.
Aquest giny emet un senyal continu a una freqüència de 457 kHz que travessa les capes de neu que l’esquiador pugui tenir per sobre en situacions d’allau. Els A.R.V.A tenen la capacitat de captar aquests senyals i guiar-nos i localitzar, de forma ràpida, el company accidentat. De fet, en aquestes situacions, la rapidesa d’actuació és fonamental per assegurar un rescat satisfactori d’una víctima d’allau. Si aquesta és rescatada en els quinze minuts posteriors a l’accident, les probabilitats de supervivència són del 90%. A partir del quart d’hora disminueixen dràsticament a cada minut que passa.
Sondes i pala
En la indesitjable però malauradament probable situació d’allau en l’esquí de muntanya, hi ha dos elements que treballen en perfecta harmonia juntament amb l’A.R.V.A. Un d’ells és la sonda. Es tracta d’un element de detecció i confirmació de presència d’un cos atrapat sota la neu. Es compon de diverses peces separades en trams i units per una sirga metàl·lica, que en estirar-la, s’acoblen i conformen un element llarg i rígid, normalment de dos metres i quaranta centímetres com a mínim.
Un cop muntada, s’introdueix a la neu sobre la zona on prèviament l’A.R.V.A ha detectat la presència de l’esquiador. Al tacte, es determina si la persona és allà o no, i també molt important, a la profunditat que es troba, ja que s’actuaria d’una manera o una altra en funció d’aquesta.
Un cop localitzat l’accidentat, entra en joc l’altre element: la pala. N’hi ha de mides diverses, i antigament es fabricaven amb diferents materials, que anaven des del metall, passant pel plàstic fins a les definitives d’alumini, les més utilitzades en l’actualitat, ja que ajunten la rigidesa de les metàl·liques i la lleugeresa de les plàstiques. Fa un parell d’anys es va implementar la norma UIAA-156, que regula els requeriments i característiques mínimes que han de complir les pales de rescat per ser homologades.
Per escollir una bona pala hem d’aconseguir trobar l’equilibri entre volum, prestacions i pes. Un punt que ajuda és que l’extrem de la pala més proper al mànec sigui pla, ja que segurament ens ajudarem del peu a l’hora de retirar neu. És interessant que el mànec sigui telescòpic i que el pom s’adapti bé a la nostra mà i doni estabilitat a l’hora de moure la neu.
Sentit comú i formació: les millors eines
Totes aquestes eines, per molt que siguin d’última generació i amb les prestacions més avançades, no serviran de res sense una bona formació. Els aparells de cerca en allaus no són complicats de fer servir, però cal saber com operar amb ells. Les sondes s’empren seguint un principi molt elemental, però les tècniques de localització són variades i canviaran en funció del nombre de participants o l’estat de l’allau, entre altres factors. Tots sabem cavar amb una pala, però no és una tasca tan senzilla quan de tu depèn la vida d’un tercer.
És per això que una de les millors eines, si no la millor, és la formació continuada en matèria de seguretat. Sempre hi ha coses per aprendre, i en un moment donat ens poden salvar la vida. Tenim la immensa sort de viure en una comarca amb un ventall de professionals de l’esport i de la neu riquíssim, els quals ens ensenyaran a progressar correctament en aquest esport i sobretot, a fer-ho de manera segura.
I no oblidem el nostre gran aliat, el sentit comú! Cal aprendre a llegir la muntanya, a respectar-la i a desxifrar i entendre els senyals que ens ofereix. Si aquella cresta que hem de travessar per fer cim no ens transmet bones sensacions, si el sol ja fa una bona estona que escalfa o sabem que la nit anterior ha caigut una bona nevada sobre neu endurida, no cal jugar-se-la. Fes un pas enrere per fer cim en una altra ocasió.
La preparació d’una excursió comença a casa. És de gran ajut consultar el Butlletí de Perill d’Allaus de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, saber quin risc hi ha a la zona on volem sortir, si hi ha més perill a la cara nord o a la sud o la tendència positiva o negativa de la presència d’allaus. Estigues atent a la previsió meteorològica i planeja bé la sortida sobre un mapa de relleu, sobre el qual podràs determinar quines zones és millor evitar.
Si t’ha agradat llegir l’article El material imprescindible per practicar l’esquí de muntanya amb seguretat, també et pot interessar la ruta Esquí de muntanya: Puigmal de Llo (2.801 m), per a petits i grans.
