“The Unfixing” és una obra amb una gran càrrega emocional i poètica. Com es transforma el dolor personal en una peça artística capaç de connectar amb públics tan diversos?

NB: Fer The Unfixing va ser un procés d’alquímia. El dolor del meu cos, de la meva família i del planeta es va transformar en un sòl fèrtil per a la creació. Volia que la poesia obrís una escletxa perquè la gent entrés al meu món, no amb una selfie, sinó compartint somnis. Encara que sigui incòmode per a mi, és quan sé que dic la veritat.

La pel·lícula parla d’incertesa, malaltia i pèrdua, però també d’esperança. Quina nova mirada us ha regalat aquest procés creatiu?

NB: Sempre he tingut por pel futur del planeta, però quan aquesta por es va tornar personal i el meu cos va esdevenir llenç, tot va canviar. Fer cinema m’alleujava físicament i despertava somnis. No era tant crear com alinear-me amb ells.

La pel·lícula és un mapa quan el dolor o la por apareixen. M’ha ensenyat que estimar el món em cura, tot i que fa més dolorosa la pèrdua. La paraula “esperança” pot confondre, però també pot significar tenir fe en el que estimem i actuar com si la Terra fos la nostra família.

El rodatge s’ha fet durant vuit anys i en diferents països. Com es manté la coherència emocional en una obra que evoluciona al ritme de la vida?

RK: Ens hem mantingut fidels a l’experiència emocional central, però obertes als canvis que sorgien. Per exemple, a Casserres volíem rodar una escena amb la Nicole enterrada en terra fèrtil, però la sequera extrema la va convertir en una imatge gairebé postapocalíptica. La pròpia terra va reescriure la narrativa.

En una època saturada d’estímuls, “The Unfixing” aposta per la lentitud. Quin diàleg espereu que sorgeixi amb l’espectador?

NB: Espero que la gent s’hi reconegui i se senti vista. Que entengui que separar o arreglar no són les úniques respostes. La pel·lícula convida a una relació més justa amb el món i a trobar inspiració en la natura. Vol crear un espai visual per sentir i entendre el dol com una expressió d’amor per la vida i la Terra.

Obriu la 16a edició del Cerdanya Film Festival. Què significa per vosaltres presentar aquesta història al cor dels Pirineus?

RK: És un honor. El viatge de la pel·lícula cap a la península va començar a Girona, on visc i on hi ha la productora Horizontal Films. Vam rodar escenes crucials al Berguedà, com la del cos enterrat i la de l’alzina monumental dels Colls. Després vam travessar els Pirineus per arribar fins aquí, a la Cerdanya. Tornar a la província de Girona per presentar-la és com tancar un cercle.

Què us emporteu d’aquesta trobada amb la Cerdanya?

NB: Vinc de Nova York, on és fàcil sentir desesperança, especialment quan veus com es venen boscos sencers al millor postor. Aquí, en canvi, em sento reconfortada. El paisatge m’omple l’ànima i em recorda que encara hi ha llocs on la gent viu en harmonia amb la Terra.

El festival vol ser una plataforma per a històries que connectin territori i emocions. Creieu que l’entorn natural pot influir en com es viu el vostre film?

NB: Aquí és fàcil enamorar-se de la Mare Terra i sentir-se’n part. A la pel·lícula, els boscos cremats són un mirall de les meves pèrdues; aquí, el paisatge exuberant reflecteix el nostre amor pel món. Aquesta bellesa ens ajuda a sostenir el dolor i a mantenir el cor obert.

Des de la vostra mirada com a cineastes, quin valor tenen festivals com aquest, allunyats de grans capitals, per generar nous espais de visibilitat i transformació?

NB: Tothom hauria de tenir accés a l’art i a les històries. No hauria de ser una experiència reservada a les ciutats. Festivals com aquest creen espais de trobada: la gent del territori pot connectar amb creadors de tot el món, i els qui venen de fora poden submergir-se en l’art des d’un entorn únic. És la combinació perfecta.

A la tardor hi haurà l’estrena de “The Unfixing” a cinemes de Catalunya, per saber-ne més podeu consultar www.theunfixing.com

Redacció.