Més enllà de la tora blava, la Cerdanya amaga en els seus prats i boscos altres espècies tòxiques que, durant segles, han despertat respecte i temor. Aquestes plantes han quedat envoltades de medicina tradicional, creences populars i històries de bruixeria, formant part de la memòria cultural del territori.

Quan pensem en plantes perilloses de muntanya, la tora blava acostuma a ser la primera que ens ve al cap. Tanmateix, el gènere Aconitum és més divers. A la Cerdanya també hi trobem la tora groga (Aconitum anthora), antigament considerada, erròniament, un possible antídot contra la tora blava, i als Pirineus també és present la tora pirinenca (Aconitum vulparia). Totes contenen substàncies tòxiques i no s’han d’utilitzar en preparacions casolanes.

Però el catàleg de plantes que exigeixen prudència va més enllà de les tores. La cicuta (Conium maculatum), històricament coneguda per la seva toxicitat, comparteix aquest paisatge vegetal amb espècies com la belladona, l’estramoni i el jusquiam negre. Aquestes últimes, amb efectes potents sobre el sistema nerviós, han estat vinculades durant segles a l’imaginari de la bruixeria, els ungüents i les pocions.

Aquesta relació ens porta també a la història del territori. La Cerdanya apareix documentada en els episodis de persecució de persones acusades de bruixeria de començaments del segle XVII. Aquelles persecucions, però, responien a una realitat complexa de creences, pors i conflictes socials, molt allunyada de la imatge llegendària que n’ha quedat.

Avui, aquestes plantes ens permeten mirar el paisatge amb uns altres ulls. Són part del patrimoni natural, però també de la memòria cultural de la Cerdanya: espècies que van ser temudes, utilitzades i convertides en símbols. Conèixer-les no significa tenir-ne por, sinó entendre que, a la natura, bellesa i innocència no sempre van de la mà.