La primera Festa de l’Estany, descrita magníficament en un text de Santiago Rusiñol, va ser una desfilada d’astres que representaven els planetes del sistema solar, acompanyats d’altres elements decoratius. Posteriorment, van aparèixer els carros engalanats amb flors i plantes i tirats per bestiar, on s’hi pujaven noietes de la colònia d’estiuejants que organitzava la Festa.
Llavors va arribar la Guerra Civil i, durant uns anys, la Festa va desaparèixer, com tantes i tantes coses, però poc després es va recuperar. Apareix llavors el personatge de la Vella de l’Estany, que fins llavors només estava a la llegenda, ara en forma d’un nino de cartró enorme que feia moltíssima por a la mainada. Més endavant, serà substituïda per nenes joves vestides de vella i, des de fa força anys, per dones grans, com la Maria Diví, que encarnà el personatge moltíssims anys o l’Àngels Piguillem l’actual Vella titular.
Els anys 60 i 70, les carrosses agafen un caire turístic i més folklòric i comencen a desaparèixer els carros, per ser substituïts per carrosses temàtiques, tirades per tractors, com d’homes i dones prehistòriques i altres motius al·legòrics. Serà el moment en què el “Centro de Iniciativas Turísticas” prendrà una mica el relleu de l’organització de la Festa.
Ja als anys 80, la festa es rellança i comença la seva etapa d’or. L’arribada de la democràcia i la presència de moltes entitats culturals noves, amb moltes ganes de fer coses, farà que apareguin moltes carrosses temàtiques una mica en la línia de l’actualitat. També començaran a destacar carrosses d’altres pobles que participaran també en la Festa, tradició que es manté avui dia, com passa amb la carrossa de Ger.
Els anys 90 apareix un nou element a la Festa, de la mà del Teatre de la Vila-Grup d’Actors: la festa passa de dalt de les carrosses al carrer, a la desfilada. El relleu serà agafat per l’Escola de Ball Xavi i Susanna i moltes altres carrosses.




A començament dels anys 2000, apareixen grans carrosses èpiques, especialment capitanejades per gent provinent de l’equip d’hoquei gel i també la seva resposta: els Sense Barca, que prendran el relleu reivindicatiu d’alguna carrossa primerenca dels anys 70 i també de les dels grup de teatre (com la de la Residència). Posteriorment, també apareixeran altres colles que actualment encara perduren, com la dels Pota de Cabra o els de La Tribu.
Actualment, es valora sobre tot el xou, que es fa al carrer, no sobre les carrosses. També hi ha la il·luminació nocturna de les carrosses, que té premi a part i es combina amb grups de sud-americans amb els seus vestits i danses típiques, amb elements més tradicionals com els gegants.
No ens podem oblidar d’algunes carrosses clàssiques, com la de l’Esplai els Esmolets, molt antiga, la del Barça o la del Poliesportiu. I, naturalment, la carrossa estrella de la Festa: la de la Vella de l’Estany, que ha passat d’anar al darrere, a anar la primera, des de fa poc, acompanyada per la Diligència, que porta el Príncep i la Princesa.
La Festa té corda per estona i possiblement veurem noves evolucions en el seu imaginari: tot és qüestió de temps.
Enric Quílez i Castro
President del Grup de Recerca de Cerdanya i vicepresident de Cerdanya en Acció pel Clima



