Pànxing Berguedà

12, octubre del 2024

Search
Close this search box.

12, octubre del 2024

Entrevistes – Berguedà

Jordi Serra, fotògraf

Berguedà
“La fotografia m’ajuda a ser jo mateix, és per a mi la millor manera d’expressar-me”.

És fàcil associar el berguedà Jordi Serra amb una càmera de fotos i també, malauradament, a una patologia cada vegada més coneguda: el Parkinson. Però el Jordi viu millor la malaltia gràcies a la seva gran afició per la fotografia. Es desviu per ella i té el cap contínuament ocupat en la creació dels seus projectes. Ara, se’l veu immensament il·lusionat amb una exposició a Barcelona.
 
Quin és el projecte que més hores t’ocupa ara? 
Treballo molt en les fotografies que formen part del projecte que he anomenat “Cordó”. Són les que em van servir també per fer un calendari solidari per la Fundació Salarich de Bagà. Fotografies en les quals he volgut representar gràficament el nexe que uneix les mares amb els seus fills i filles, independentment de l’edat que tinguin. Fa 4 anys que el vaig començar i és una tela la que substitueix o representa aquest cordó que ens uneix. 
 
Com t’hi vas llençar?
De fet, la intenció era una altra. Vaig anar a buscar a Containers del Berguedà una peça de roba de les que ja no tenen utilitat i, quan me la van donar, em vaig il·luminar. El primer que vaig fer va ser demanar a dues bones amigues, que tenen paciència amb mi, si podia provar de fer la foto a elles, em van dir que sí i així va començar “Cordó”. Sempre ho faig així (riu): primer amb els amics que hi ha més confiança i de mica en mica el projecte va creixent.
 
Dius que fa 4 anys que el vas començar… Quantes n’has fet?
Doncs una trentena.
 
I ara arriba el premi: una exposició a una sala molt especial de Barcelona.
Sí, estic molt content, el lloc no podia ser més ideal. Serà a l’octubre i el lloc, la Maternitat. És allà on van néixer els meus fills. Vaig baixar a presentar-la i els va entusiasmar la idea, fins al punt que van dir que també hi volien participar. Ara munto un estudi provisional durant uns dies a Barcelona perquè una desena d’infermeres de la Maternitat hi puguin participar. 
 
 
Què es podrà veure en aquesta exposició?
L’he plantejat en 3 blocs: un de famílies, l’altre pel projecte solidari de Bagà i finalment les últimes que he fet. La intenció és, en funció del meu estat de salut, tornar a repetir-les d’aquí a 5 anys. Hi ha hagut anècdotes divertidíssimes i m’ho estic passant molt bé en tot el procés. 
 
Què és per a tu la fotografia?
Gaudir molt… I m’agrada que la gent gaudeixi també quan estan fent-se la foto i també quan la veuen. Fa 28 anys que m’hi vaig començar a dedicar gràcies a l’Agrupació Fotogràfica del Taller d’Arts i Oficis (AFTDAO), i mai no hauria imaginat que acabaria sent la meva principal ocupació, com ho és ara. Sí que és veritat que de seguida em va enganxar i em vaig entusiasmar amb l’obra de Helmut Newton, el meu fotògraf de referència. Des de llavors faig fotos que, sobretot, m’agradin a mi. És a mi que m’han d’emocionar i, si a més agraden a més gent, fantàstic, premi! De fet, m’ha costat molt decidir-me a ensenyar-les. Encara ara, que tothom m’hi relaciona, em costa i em fa vergonya que em vegin amb la càmera a segons on… 
 
Però expliques que ha estat un bon refugi per combatre la malaltia, el Parkinson…
I tant. La fotografia és expressar-nos, una manera de ser nosaltres mateixos. Quan sigui més valent em faré un autoretrat. Sento la necessitat d’expressar el que jo sento, com em noto amb el Parkinson, ja en tinc alguna de feta però encara no ha sortit com jo vull… De moment una de les proves servirà de portada per un treball de recerca de l’Institut. I tornant a si m’ajuda o no la fotografia, cal dir que molt. De fet, quan estic a l’estudi la gent m’entén millor (la malaltia li ha afectat la capacitat de parla). Ho he comentat amb el neuròleg i diu que segurament el fet d’estar tan concentrat i abstret amb una cosa que m’entusiasma m’ajuda. Sort n’he tingut, de la fotografia i de la comprensió i suport incondicional de la meva parella! 
 
 
Generalment fotografies nu, un gènere que em temo que no s’entén gaire, oi?
S’ha d’aclarir que una cosa és nu i l’altre despullat. M’ha passat unes quantes vegades, gent que em comenta “és clar que disfrutes fent fotos!”. No és una qüestió sexual, en el nu hi ha sensualitat, textures… Jo sempre dic que, si agrada la foto a les dones, és que funciona. Quan fas una sessió d’aquest tipus hi ha més proximitat amb la persona fotografiada, i això es reflecteix del tot a la foto. Són fotos que transmeten més. Ara al setembre també n’inauguro una de nu al Frankfurt Berga. 
 
T’agradaria que la gent entengués el nu d’una altra manera?
M’agradaria que la gent fos més oberta, que l’entengués com una art… El nu acosta les persones, ens aproxima i, en molts casos, ajuda més que anar a teràpia. Hi ha molts tabús encara i desitjaria que, de mica en mica, fóssim capaços d’abandonar-los…
 

Compartir:

Facebook
Twitter
Pinterest
LinkedIn
Newsletter Pànxing

Subscriu-te per rebre per correu el butlletí gratuït de Pànxing.net​

El Pànxing Maresme al teu WhatsApp

Sigues el primer a tindre la revista a les teves mans.

Rep les últimes notícies

Subscriu-te
al nostre butlletí

Newsletter General

T'enviem la revista

El Pànxing Maresme al teu WhatsApp