“No podem perdre la memòria, n’ha de quedar constància, ens ajuda a avançar i millorar”.
Fa més de 40 anys que un poble berguedà, Sant Salvador de la Vedella, reposa sota les aigües… i en fa 2 que Josep Ramon López, més conegut com a Pepito, treballa en l’elaboració d’un llibre que pretén documentar com es va decidir el trasllat dels habitants del lloc i com es va viure el procés i la construcció del que ara és Sant Jordi de Cercs. Ara n’és el narrador, però en el seu moment en va ser protagonista directe. Durant 8 anys va ser el capellà de Sant Salvador de la Vedella, una posició que li va permetre viure de primera mà el procés com a interlocutor entre el poble i les administracions…
Per què aquest llibre, Pepito?
És importantíssim deixar constància de la història i, per diversos motius, que ara us explico, em va tocar a mi ser ‘el notari’ d’aquest moment de la història berguedana, la de la construcció del pantà de la Baells.
Soc tot orelles… Però entenc que el fet que fossis el capellà del poble hi va tenir molt a veure, oi? Com passes de ser el capellà del poble a interlocutor directe en el procés?
Durant 8 anys vaig ser el capellà de Sant Salvador… quan el poble va haver d’escollir els membres que formessin part del Patronat Local de l’Habitatge per tal de preparar el trasllat obligat per la construcció de l’embassament, del pantà, es van fer eleccions i un dels 5 escollits vaig ser jo. En aquell moment ja vaig començar a escriure el que passava, concretament del 1971 al 1973 en vaig prendre molts apunts… Sant Salvador em va canviar la vida, hi vaig ser capellà fins al 1975, moment en què decideixo fer aquest canvi i em caso amb la meva dona, de Sant Salvador. Llavors vaig passar a treballar a les oficines d’administració del pantà, on vaig estar 2 anys. El 1977 entro a Caixa Manresa fins al moment de jubilar-me.
Però en aquell moment no hi havia intenció de fer aquest llibre que ara tenim a les mans…
La gestació del llibre comença l’any 2016, quan Òmnium Cultural comença un projecte batejat “Lluites compartides”. Cada secció d’Òmnium va agafar un tema i des del Berguedà es va triar Sant Salvador de la Vedella, per la lluita de poble que va significar el trasllat, la petició de poder marxar i crear així un nou poble, Sant Jordi. Em van demanar si els podia ajudar i començar a explicar la història. Hi vam treballar molt, amb la Neus Forés, la Dolors Tous, en Rafael Martínez, la Rosa Alsina… Vam fer un projecte d’exposició al carrer de com havia anat el trasllat de Sant Salvador a Sant Jordi. Amb tot això, quan encara estàvem en aquest muntatge de l’exposició, l’Ajuntament de Cercs em demana fer alguna cosa per la celebració del 40è aniversari del trasllat i així és com es crea una nova comissió. Vaig proposar fer una trobada de gent que havia viscut a Sant Salvador i així ho vam fer. Vam aconseguir reunir, el juliol del 2017, més de 300 persones. Durant la celebració es va projectar també un documental fet amb els amics de la productora Pi Beta… Tot plegat em va començar a remoure una miqueta i vaig decidir intentar explicar el que es va fer i què va passar.
Suposo que és difícil resumir com va anar tot…
En el llibre ho intento, no només a través de la meva veu…
És doncs una obra coral?
És un tema farragós, no ho puc amagar, però he intentat alleugerir-ho fent una obra que a mi m’agrada dir que és coral. No em vull descuidar ningú però a més d’explicar la història hi ha diversos articles, de persones de la Generalitat, dels arquitectes, dels que van ajudar-me fent el documental i també un article de nou de les persones que van viure a Sant Salvador i han volgut contribuir a fer visible la seva història en el llibre. Són articles en què es parla dels records que en conserven.
Resumir la història aquí seria difícil però explica’ns per què o com es va escollir la nova ubicació del poble? Com comença el trasllat i com neix Sant Jordi?
La gent de Sant Salvador sabia que l’embassament es feia a la màxima cota (630 m) i que per tant el poble quedava inundat. Havien de marxar. A partir d’aquí és quan s’engega la maquinària per decidir què fer. El mes de maig entra a l’Ajuntament, com a alcalde, una persona que va ser clau en tot el procés, l’alcalde Ignasi Camps, que en aquells moments era director de FECSA. Com alcalde va fer un referèndum demanant què volia fer la gent: si agafar els diners de la indemnització o intentar construir un nou poble. Si es volgués fer un nou poble estaries disposat a anar-hi?, va ser la pregunta, i la majoria va contestar que sí. A partir d’aquí es crea el patronat per donar suport al resultat i l’alcalde en tot el procés, que no va ser fàcil…
I la tria del lloc?
Quan es va plantejar on es feia, es va visitar la Finca del Galló. Es buscava un lloc pla, hores d’insolació, que no hi arribés la pols de la fàbrica de ciment… El lloc es presentava ideal. Per reafirmar-ho es va buscar suport científic i es va trobar en el departament de Geografia Urbana de la Universitat de Barcelona. Hi havia dos catedràtics: Horacio Capel i Mercè Tatjer, que juntament amb els llavors estudiants Pau Alegre i Josep Oliveres, van fer l’estudi. Les conclusions reafirmaven el lloc com a ideal per fer-hi el nou poble per diversos motius, sobretot per la seva idoneïtat com a nexe d’unió entre Cercs i la Rodonella; a més de ser un bon lloc perquè la gent estigués a prop del lloc de treball (cal recordar que Sant Salvador de la Vedella era una colònia de treballadors de la indústria cimentera i de carbó de la zona. La majoria de pisos de Sant Salvador eren propietat de Carbones de Berga, FECSA i Ciments Fígols).
Suposo que com en totes les històries similars, el tema econòmic no devia ser fàcil…
Tots els propietaris i persones implicades havien de renunciar a la indemnització, a canvi de tenir un nou habitatge amb la mateixa superfície a Sant Jordi.
Es va haver de fer documents notarials. El Patronat es comprometia a fer els habitatges, i els propietaris havien de mantenir les condicions i els llogaters. Va ser un treball lent i no mancat de problemes; penseu que el procés va començar el 1971 i el 1978 arribaven a Sant Jordi els últims residents de Sant Salvador. La veritat és que l’alcalde va ser un gran negociador, ho va fer molt bé i a més tenia la força de la gent, la de tot un poble que el seguia. Es van aconseguir moltes coses gràcies a això. I hem de pensar, que també s’explica al llibre, que entremig de tot plegat arriba la crisi del petroli del 1974.
I tots aquests records, les dades que trobarem al llibre, tot està en el teu cap?
(Riu) Tot està en un arxiu. La iniciativa va ser meva però de seguida s’hi van agafar a ajudar l’Ajuntament de Cercs, la Diputació i l’Àmbit de recerques. He pogut remenar les 188 caixes del Patronat, més tot el que també conserva l’Ajuntament…
Ja per acabar, quin és el teu record de Sant Salvador?
El poso al final del llibre… però de manera resumida, el meu record és que hi va haver un treball exemplar amb la gent. Sense saber res, la gent va haver de renunciar al que tenia per crear un poble nou. La gent volia respostes que encara no podíem donar però, tot i que hi va haver alguna situació conflictiva, ens en vam sortir i no era fàcil. El trasllat a molts se’ls feia una muntanya: els mobles no m’hi cabran, els veïns seran uns altres… moltes preguntes i neguits… Va ser un procés molt llarg però molt participatiu també.
I la part més negativa?
Que un trasllat com aquest, per bé que s’ intentava fer el màxim de bé possible, des del meu punt de vista crec que va trencar la colònia, la comunitat. Jo penso que es va perdre la bona relació de la gent que hi havia al poble… es va trencar el tema de colònia. La sensació de comunitat. Perquè en la base de les preocupacions moltes vegades hi havia les primeres necessitats, per exemple, una de les màximes preocupacions de les persones que estaven als pisos de Carbones de Berga era poder conservar l’ensacada de carbó que els donaven al mes per l’estufa i la cuina econòmica. Es van fer pisos nous i la cuina es va fer d’aquesta manera per tal de conservar-ho…
Qui t’agradaria que llegís el llibre?
Sobretot els qui ho van viure, però també la resta per poder transmetre el que pot donar de si la força de tot un poble quan hi ha la unió de la gent, de la majoria. De fet el llibre primer es deia “la lluita d’un poble” i ho vam canviar per “la força d’un poble”, així deixem de banda les connotacions bèl·liques. Força és molt més potent. Va ser una persona que va lluitar-ho gràcies al suport de moltíssima gent, de tot un poble. Volia que en quedés constància, no podem perdre la memòria, ens ajuda a avançar.
Ara l’Ajuntament vol intentar que a l’escola es faci cada any una xerrada sobre l’antic poble.
