L’imponent Cadí
El tenim sempre davant, però potser no sempre ens aturem a observar-lo. Enric Quílez ens convida a redescobrir el Cadí i el Moixeró més enllà del paisatge quotidià, posant en valor una serralada excepcional per la seva geologia, biodiversitat, història i patrimoni, i profundament lligada a la identitat de la Cerdanya i l’Alt Urgell.
Crec que des de la Cerdanya i l’Alt Urgell no som prou conscients de la magnificència i la bellesa de les serres del Moixeró i del Cadí. El costat nord es troba fallat i és comparable en orografia, tot i que potser no en grandària, amb la serra d’Ordesa, a Osca, al Pirineu Central.
El Moixeró és un cim fàcilment assolible, acompanyat per les més escarpades Penyes Altes, amb força vegetació i molts fenòmens càrstics, com alguns avencs interessants.
El cantó nord del Cadí, que abasta tot el Baridà fins a l’Urgellet i una mica més enllà, és una serralada ciclòpia, com Verdaguer deia en el seu preciós poema dedicat a aquest.
Curull de cims i de valls laterals, cadascuna diferent, amb la seva personalitat, com la de l’Ingla, la de Pi o a la de Bastanist, per posar uns exemples, té una gran riquesa geològica, botànica i animal que no te l’acabes fàcilment.
El terreny convida a explorar-lo fent excursions i ascensions més o menys llargues, però sempre agradables. La primavera presenta una estesa de flors i l’estiu, combina els paisatges verds amb el cel blau i els perfums de la natura. I, naturalment la tardor, amb els seus grocs, ocres i vermells, que conviden a entrar en un bosc on surten els bolets o es pot sentir la brama del cérvol.
I, és clar, la neu ben blanca de l’hivern, que destaca els relleus magnífics de la serralada i que presenta una estampa no per típica i ja vista, menys bonica i interessant. Potser aquest és el nostre problema: que la tenim molt vista i no ens adonem de com n’és d’excepcional.
L’eix Tosa – Moixeró – Cadí marca el límit meridional de la fossa tectònica de la Cerdanya, i va paral·lela al riu Segre (o potser és el riu qui va paral·lel a l’eix). Les valls també amaguen raconets preciosos, amb petites ermites o santuaris com el de Sant Serni de Coborriu de l’Ingla o el de Bastanist; esglesioles com la de Víllec, pobles preciosos com els d’Estana, Béixec, el Quer, Toloriu o Arsèguel; racons d’una geologia espectacular, com Prat de Cadí o la rodalia del santuari de Boscalt i així successivament, en un no parar.
Protegit per la figura d’un Parc Natural, el Cadí ha esdevingut un dels símbols de la Cerdanya, l’Alt Urgell i del Pirineu en general, no per qualsevol motiu. La seva bellesa només és igualable a la seva biodiversitat i riquesa cultural.
Terra de camins dels Bons Homes, zona de pas des de la prehistòria, ruta de Picasso amb els seus matxos, lloc d’excursionistes i escaladors, paradís dels botànics i dels caçadors de paisatges, el Cadí és una riquesa incomparable que es veu des de tota la comarca i que és molt més que un simple paisatge.
Enric Quílez i Castro.
President del Grup de Recerca de Cerdanya i vicepresident de Cerdanya en Acció pel Clima
