Si alguna cosa distingeix a Caldes d’Estrac, o Caldetes, de la resta de pobles de la comarca, són les seves aigües. Comptar amb un brollador natural d’aigües termals és un valor afegit d’aquest municipi, dels més petits de Catalunya en superfície, i que compta amb tres llegendes en el seu imaginari.

La Núria i el Quico, autors de moltes de les rutes de Caldetes, ens esperen per descobrir-nos el Caldetes que no coneixem, aquell que amaga en la seva història tres llegendes i que, a diferència de molts dels pobles de la comarca que tenen el municipi “de Dalt” i el “de Mar”, aquí, simplement, es viu Dalt de Caldes o Baix de Caldes.

La Núria ens explica les tres llegendes abans de començar a caminar pels carrerons de Caldetes, tres llegendes molt relacionades amb l’aigua: la primera és la de la dona d’aigua, que vivia a la Torre dels Encantats, i és la responsable que a Caldes brollés l’aigua calenta; l’altra llegenda està relacionada amb la troballa de la Mare de Déu del Remei, que, com moltes de les verges, va ser trobada per bous. La tercera és la de la Torre d’en Busquets, segons la qual, en una de les ràtzies sobre el poble, els àrabs es van emportar una noia que van posar al servei de la filla del soldà. La filla del soldà, la Fàtima, patia de lepra i aquella noia segrestada a Caldes, amb tot un seguici, la va portar a Caldetes a prendre les aigües. A Caldes, gràcies a l’aigua, la Fàtima va sanar, va conèixer en Busquets, el gran senyor del poble, i es van casar. És així com Caldes compta amb una de les poques llegendes de “moros i cristians” que acaba bé.

I comencem a descobrir…

Caminar per Caldetes amb la Núria i el Quico no és fàcil: el fet de ser molt coneguts i reconeguts al municipi fa que cada dues passes algú els aturi per preguntar per la família, per la vida… i entre aturades i converses seguim descobrint Caldetes. Passem per davant de la Casa del Rei, coneguda així perquè el rei Jaume II hi havia fet alguna estada i signat alguns documents i la seva esposa, Maria, hi passava algunes temporades per prendre aigües als banys.

 

 

Arribem a la Torre Verda, just al tram final de la baixada de l’església (ja per l’altra banda del turó), una de les típiques torres de defensa de la costa del Maresme on a mitjans del segle XVI es van instal·lar, a la part de baix, una fleca i una taverna, prèvia llicència dels consellers de Barcelona, per poder ajudar econòmicament al seu manteniment.

 

 

Deixem enrere la magnífica Torre Verda i, seguint pel carrer Major, trobem una altra casa pairal amb torre: estem davant de la Torre d’en Busquets. Segurament un dels elements que més criden l’atenció (en Quico ens fa fixar-nos-hi) és el pont voladís, que permet arribar des del primer pis de la torre directament a la masia. Un altre detall curiós és que dalt la torre hi ha una olivera de grans dimensions, la plantació de la qual està relacionada amb la llegenda de la Fàtima i en Busquets. La Núria diu que és el reflex del final de pau entre moros i cristians a Caldetes.

 

I ja de baixada cap a la Riera de nou, comencem a trobar grans cases senyorials, algunes d’estil neoclàssic, algunes ja amb tocs modernistes. Eren les primeres cases d’estiueig, aquelles cases que gent de diners de Barcelona, sobretot, es va començar a construir per venir a Caldetes i prendre els banys de les seves aigües termals. Cases que durant la Guerra Civil van fer un servi internacional, ja que moltes d’aquestes van ser cedides com a seus d’ambaixades, fet que va permetre declarar Caldes d’Estrac zona no bombardejable.

 

Tot i que aquí acaba la nostra ruta d’avui, ens queda molt Caldes per descobrir: el barri de pescadors, el Passeig dels Anglesos, els vestigis dels indians, el Parc Muntanyà… tot un Caldes per descobrir, motiu suficient per tornar a emplaçar-nos amb la Núria i el Quico per seguir aquesta aventura.