De Puigcerdà, molts de vosaltres sabreu que l’estany i el campanar en són uns dels signes d’identitat; no obstant això, segurament pocs en coneixeu l’origen. I potser tampoc que durant l’edat mitjana fou una de les viles principals de Catalunya, que amb Napoleó Bonaparte va ser capital d’un departament francès i que a l’inici del segle XX la visitaren els polítics, els artistes, els escriptors i els industrials, catalans o francesos, més il·lustres per fer-hi salut o per gaudir-ne del privilegiat paisatge. Us convidem, doncs, a viatjar-hi en el temps!
Estany de Puigcerdà.
L’estratègica situació de “la Vila” —anomenada així pels cerdans des de temps immemorials—, al damunt d’un ampli turó format per la morena de l’antiga glacera de la vall de Querol, ha fet que al llarg dels segles s’hi hagi assentat gent ben diversa, que els exèrcits l’hagin assetjat i en els moments de pau que es reedifiqués amb fins més lloables. Les troballes més antigues són algunes monedes i ceràmica d’època romana. Després, al final del s.VII, alguns historiadors pensen que hi hauria hagut un castrum o fortificació primigènia anomenada Sardonia, que s’esmenta al costat del castrum Lybiae (de Llívia), del qual segurament hauria depès. Del cert, només sabem que vers l’any 1050 hi havia cases a dalt del puig i que el primer castell com a tal existiria, almenys, des del 1068; aquest deuria ser el que l’any 1095 l’aleshores comte de Cerdanya, Guillem Ramon, llegà testamentàriament al seu fill, Guillem Jordà, entre altres castells, i es deia de Monte Cerdano.
Una passejada per l’edat mitjana
Acosteu-vos fins la plaça de Cabrinetty, porxada —històricament dita “plaça Major”—, per situar-vos al rovell de l’ou de l’edat mitjana vilatana, atès que aquesta podria haver estat el pati d’armes del primer Castell esmentat, i a sota seu, l’entramat de túnels encara existent podria haver tingut una funció d’entrada i sortida de la muralla (del s. XII) sense ser vist. Com que la població creixia, vers el 1176 el rei Alfons I adquirí un terreny en el terme de Rigolisa, aleshores propietat del monestir de Sant Miquel de Cuixà; podríem dir que en fou el primer “eixamplament”. De seguida la població prengué un caràcter oficial i es desenvolupà mercès a la concessió de privilegis de tota mena atorgats pels successius monarques. Puigcerdà ja s’anomenava Podiocerdano o Podiumceretani, que vol dir “el puig dels cerdans”, tot i que una bucòlica llegenda relaciona el nom amb el maridatge de dos llinatges locals, els Puig i els Cerdà, que d’antuvi duien a pasturar els seus ramats al nostre altiplà.
Església Parroquial de Santa Maria.
La Vila tindria el seu màxim apogeu cap a mitjan s. XIV, quan era un important mercat i la sisena població de Catalunya en nombre d’habitants. Aleshores s’establí un segon focus de població al lloc on s’erigí l’església de Santa Maria, gòtica; enderrocada el 1936, avui en resta, isolat, el campanar —símbol del perfil urbà i punt de vigia des de l’antigor. Però el ràpid creixement econòmic motivà l’arribada, a la darreria del s. XIII, dels religiosos mendicants i dels jueus, bàsicament des de Narbona, el Rosselló i Vilafranca de Conflent. Aquest nou volum de gent obligà a eixamplar el traçat de l’antiga muralla pel seu vessant nord i nasqué un nou barri, que s’anomenaria la Vilanova i on s’instal·laria el call jueu (a l’actual plaça del Call i la rodalia). Fou el segon eixamplament de la Vila. Aquesta ampliació també obligà a aixecar una nova muralla que integrés els convents dels diversos ordes mendicants, els quals vivien fonamentalment de l’almoina i dels llegats dels fidels.
Els primers a instal·lar-se van ser els frares del Sac o de la Penitència de Jesucrist; poc després s’instal·laren els dominics, que ens han deixat com a mostra el convent de Sant Domènec, ubicat a l’actual passeig del 10 d’Abril, on podem contemplar la portalada de l’església, del segle XV, feta amb “marbre d’Isòvol”, a més d’unes valuoses pintures al fresc situades a l’interior i una galeria del claustre (refeta vers 1603). Entre 1320 i 1333 els franciscans construïren el convent de Sant Francesc, al damunt d’un sector del call jueu, del qual s’ha conservat una part reduïda que s’excavà fa uns anys. Situat dessota del Consolat (l’actual Ajuntament), es fundà, vers el 1351, el convent de Santa Clara; dos topònims (carrer de les Beates i raval de les Monges) i una font és el que en resta. Altres edificis eren l’església de Sant Bartomeu i el convent dels templers. A l’antic carrer d’en Calva (avui de les Escoles Pies) es construí la capella gòtica de la Mare de Déu de Gràcia, recentment restaurada. I al capdamunt del carrer de la Llissa, avui dit d’Espanya, s’ubicava l’església de Sant Salvador, del 1320, que a partir del segle XVII passà a dir-se de Nostra Senyora dels Dolors.
Puigcerdà des de l’aire
En un pla més urbanístic, podem contemplar —especialment des de l’aire— com Puigcerdà ja es dissenyà des d’un bon principi amb un traçat octagonal, de tal manera que pràcticament no hi trobem carrers escairats o cecs i on els principals sempre desembocaven als portals de la muralla, que es deien: del Castell, de la Barrada, de Querol, del Call o de Framenors, de la Morera, de Llívia o de Predicadors, d’Ix, d’Age i d’en Calva o del Molí. En aquest moment sabem d’un segon castell, existent almenys des del 1362 i situat al nord de la població (on ara tenim la seu del Consell Comarcal).
Antic convent de Sant Domènec.
L’estany sabem que el 1260 ja existia i que hi havia cases al seu voltant, però d’altra banda l’arqueologia en posà al descobert unes construccions medievals al fons; això ens du a pensar que deuria ser força més reduït. El que està clar és que, en contra de la creença d’alguns puigcerdanencs, aquest petit embassament no el van construir els dominics. En aquest moment esplendorós, Puigcerdà també ubicava “el graner del rei”, segurament a la casa dels quinze pilars, al bell mig de la plaça Major, la qual també acollí la cúria reial i el segell de paraires; a més, la Vila gaudia de molins bataners, drapers i fariners o bladers, moguts per l’aigua de la sèquia o del Segre. I el comerç dels draps i de la pell també hi tingué un paper important, així com l’artesanat, ordenat en gremis. Pel que fa a l’administració del territori, se li conferí la capitalitat i per aquesta raó s’hi establiren les institucions necessàries, com la cúria reial, la delegació del General o Generalitat —de la qual resta un escut amb la creu de Sant Jordi a una façana—, la delegació del patrimoni reial i la cúria eclesiàstica de la Cerdanya. L’administració municipal tenia per seu el consolat, al mateix indret on segueix havent l’ajuntament des de fa uns vuit–cents anys. De l’edifici original gòtic, cremat fortuïtament el 1938, només se’n conserva una sala a la planta baixa i a la clau de volta hi ha esculpit un mont floronat, les armes de la Vila. A dalt del puig també hi trobem Rigolisa, nucli que com a mínim existeix des de l’any 946, quan era una propietat de Sant Miquel de Cuixà. Malau-radament, el 1793, els francesos varen destruir l’antiga església de Sant Jaume, per bé que posteriorment se n’aixecà la que podem veure avui. Com a curiositat, comentar-vos que el 1393 Puigcerdà comprà Saltèguet i les parròquies de Sant Vicenç de Sagramorta i Santa Maria d’Ovella (restes avui integrades a la vall de la Molina, Alp), territori que encara li pertany en part i l’únic boscat del seu terme municipal.
Puigcerdà, capital de la Cerdanya
A la fi del s. XII, a la nostra contrada, Puigcerdà rellevà l’antiga Llívia en la capitalitat del comtat de Cerdanya. Un segle després seria el cap de la vegueria (ja veieu que no és un concepte nou ni de bon tros!) fins al 1720, moment en què a partir del decret de Nova Planta Catalunya s’estructuraria territorialment en els castellans Corregimientos i la Vila n’assumiria la capitalitat d’un. El període entre els segles XVI i XVIII fou molt convuls, caracteritzat per guerres, epidèmies i bandositats que tingueren com a resultat una forta davallada del nombre d’habitants i de l’economia local. I pel mig, els francesos, unes vegades a favor dels catalans i unes altres protagonistes de sagnants ocupacions militars, entre les quals les del duc de Noailles, que derivaren en la fortificació de la Vila i l’edificació del Fort Adrià (1708), prèvia destrucció de cent cases. Però el que potser no us imagineu és que durant l’ocupació napoleònica de 1812-14, Puigcerdà es convertí en el cap d’un dels quatre departaments francesos establerts a Catalunya, el del Segre, tot assolint el màxim abast territorial de la seva història. Amb la divisió provincial de 1833, de nefast record per a la Cerdanya, Puigcerdà restaria adscrita a la part gironina, amb la qual cosa bona part de les seves competències desapareixerien.
La Vila contemporània
La resta del s. XIX estigué marcat per les guerres carlistes (1837, 1873-74), on hi sobresortiria un nom, erigit en “alliberador” de la Vila: el del brigadier Josep Cabrinety. La seva fi albirava —ni que fos temporalment— un futur millor per a la població mitjançant el naixement d’un nou fenomen: el turisme; primer estival, salutífer i elitista —de caire intel·lectual i industrial—, i dècades després, hivernal, esportiu i més massiu. Les famílies d’industrials, metges o farmacèutics reconeguts com els Andreu o Clausolles, pintors, músics, literats i arquitectes —com Santiago Rusiñol, Narcís Oller o Antoni Gaudí…—, els periodistes i polítics —com els germans Junoy— s’enamorarien de Puigcerdà, força dels quals es convertirien en assidus i companys de tertúlia del farmacèutic Josep M. Martí o clients del pintor Pere Borrell. Però a la primeria del s. XX, els guanys derivats de la creixent construcció de quintas, villas o torres d’estiueig (el que donà lloc al tercer eixample de la Vila) es complementaven, entre altres, amb els del contraban. Des del costat francès, sobretot hi entrava vi, blat, fusta, roba, llana, fruita, metall i sal, mentre que de l’espanyol ho feia l’oli, l’arròs, el sucre, els llegums i sobretot el bestiar, especialment quan l’exèrcit francès es necessità abastir de mules i matxos durant la Primera Guerra Mundial. El canvi més radical experimentat per la frontera —i amb la qual Puigcerdà— seria el del 18 de juliol de 1936, quan els cerdans d’ambdós costats veurien truncada, sobtadament, l’ancestral relació que els havia unit en tots els sentits, perquè la frontera restaria oficialment tancada més d’una dècada, tot i que mai no deixaria de travessar-la gent tot mirant de salvar la pell i d’apaivagar la gana: exiliats, fugitius, contrabandistes… espanyols, catalans, francesos, jueus i d’altres nacionalitats en una o altra direcció. L’historiador Jean-Louis Blanchon opina que aquest tancament “desuní més els cerdans entre ells que no pas els tres segles posteriors al Tractat dels Pirineus de 1659”. Passades les guerres, la frontera esdevindria un fet comercial evident del qual tothom, d’una manera o d’una altra i més o menys legalment, en trauria profit, i la Vila —i la Cerdanya en general— començaria a ser contemplada com un destí turístic i de segona residència de primer ordre.
